Segons un estudi en el que hi han format part investigadors de l’ICO, un determinat patró de metilació de l’ADN podria servir com a biomarcador per predir la resposta al tractament amb azacitidina i la seva supervivència en pacients amb síndrome mielodisplàsiques i leucèmia aguda mieloide secundària
Segons un estudi, en el que hi han participat investigadors de l’ICO Badalona, Girona i Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, un determinat patró de metilació de l’ADN en el moment del diagnòstic pot servir de biomarcadors per predir la resposta al tractament amb azacitidina en pacients amb síndromes mieolodisplàsiques (SMD) i leucèmia aguda mieloide secundària (LAMs). Així, aquests resultats obren una porta per a l’estudi d’aquest mecanisme epigenètic com a mitjà per contribuir a la detecció de gens i vies de senyalització implicats en la malaltia, així com ajudar a identificar nous marcadors pronòstics i de resposta al tractament.
En l’estudi internacional, prospectiu i multicèntric liderat pel grup CETLAM, i recentment publicat a la revista Clinical Epigenets, s’analitza el perfil de metilació de 75 pacients amb SMD i LAMs al moment del diagnòstic i durant el tractament. Tots el pacients inclosos a l’estudi havien seguit el mateix protocol de tractament. A grans trets, se’ls estratificava segons edat i comorbiditats per rebre azacitidina, un tipus d’agent hipometilant, o tractament quimioteràpic intensiu, és a dir, a dosis altes o durant un període de temps prolongat.
Les SMD són un grup heterogeni de neoplàsies hematològiques que es caracteritzen, entre altres factors, per l’augment del risc de desenvolupar una leucèmia aguda mieloide (LAM). Durant molt de temps, s’ha considerat que les neoplàsies eren resultat d’alteracions cromosòmiques que induïen mutacions en gens permetent tant l’activació d’oncogens com la inactivació de gens supressors de tumors. No obstant, noves evidències a partir d’estudis epigenètics han demostrat que aquestes alteracions també es deuen a la presència de canvis heretables en les formes en com els gens s’expressen, sense que s’alteri la seqüència de l’ADN pròpiament.
En aquest sentit, la teràpia epigenètica amb agents hipometilants és una alternativa de tractament per aquells pacients amb SMD d’alt risc i LAMs que no són candidats a trasplantament al·logènic o a quimioteràpia intensiva, és a dir, a dosis altes o durant un període de temps prolongat. Tanmateix, les taxes de resposta al tractament amb AHM són baixes i és necessari trobar biomarcadors que ajudin a predir la resposta al tractament. És per això que els resultats obtinguts en aquests estudi no només han servit per a caracteritzar epigenèticament les SMD i les LAMs, sinó també per a la detectar determinats gens/vies de senyalització que podrien estar implicats en el desenvolupament d’aquestes neoplàsies hematològiques, així com per a identificar nous marcadors pronòstics i de resposta al tractament.