Torna a comentar-se la suposada perillositat del telèfons mòbils per culpa d’un article on s’especulava amb el perill que poden representar, el risc de càncer, les fosques maniobres de les companyies telefòniques i la impassibilitat dels investigadors. Més o menys la història de sempre cada vegada que apareix una nova tecnologia, tot i que la dels mòbils ja no ho es tant de nova.
El curiós és que per encant que tinguin les teories conspiratives, sempre es passen per alt un parell de dades importants referents als mòbils i al càncer. Un argument per entendre que en teoria no poden causar càncer, i un altre per veure que no estan causant càncer.
El primer és relativament tècnic, però fàcil d’entendre. Per causar càncer cal danyar el DNA. I per fer-ho cal aplicar una certa quantitat d’energia a la molècula. Si no ho fas, la molècula no es trenca i la mutació no té lloc. Amb un cop de puny pots trencar un vidre, però no una paret de ciment. Son coses que es poden calcular,que s’han calculat i que s’han experimentat. Les radiacions poden ser de molts tipus, però no totes tenen prou energia per trencar la molècula del DNA. Per molt dolenta i perversa que sigui la multinacional telefònica.
El cas és que les radiacions electromagnètiques s’ordenen de més a menys energètiques en un ordre ben conegut: Raigs gamma, raigs X, radiacions ultraviolades, llum visible, radiació infraroja, microones i ones de radio. Son noms i classificacions fetes una mica per conveniència, ja que en realitat és un gradient continuat. Doncs per danyar el DNA pots fer servir la radiació que prefereixis però sempre a partir de la ultraviolada. Per sota d’aquesta ja no tenen prou energia per fer saltar els electrons que envolten els àtoms. Amb llum visible no li faràs gran cosa. Amb ones de radio tampoc.
Per això les radiacions es divideixen en “ionitzants” i “no ionitzants”. Des del punt de vista biològic son les perilloses i les no perilloses. Tot i que tampoc cal agafar-s’ho al peu de la lletra ja que un feix de llum làser et pot fregir i massa infraroja et pot torrar, (però no et causaran càncer). Com que els telèfons fan servir radiacions no ionitzants, doncs no tenen prou potencia per danyar el DNA. Poden tenir efectes, per descomptat, però no han de causar càncer.
Però la ciència no ho sap tot. Podria ser que per algun mecanisme insospitat, acabessin generant càncer. Cal anar amb precaució per si de cas. Això és de sentit comú. Amb els mòbils i amb totes les noves tecnologies. La pregunta és… en quin moment considerem que és segura?
Ja fa molts anys, més de vint, que es fan servir mòbils i els primers emetien força més radiació que els actuals. Si causessin càncer, passats vint anys ja s’hauria de començar a notar algun efecte. Però el cas és que no sembla que sigui aixi. Aleshores, quan temps més seguint esperant? Certament podria ser que els efectes triguin encara més dècades a notar-se, però el cas és que ara com ara no es detecta res, que és el que esperaríem ja que es fan servir radiacions no ionitzants.
D’altra banda, tot això són dades. Quines són les dades que relacionen el risc del càncer amb els telèfons mòbils? Que les multinacionals són molt dolentes? Que la tieta d’algú feia servir molt el mòbil i va tenir càncer? Sempre s’ha d’anar amb precaució i sempre s’ha de seguir vigilant i estudiant, però mai no s’ha de caure en la por irracional. No sempre és senzill trobar el punt d’equilibri i tots sabem que la vida dona sorpreses. Però ara com ara, amb les dades disponibles sembla que amb els mòbils podem estar més aviat tranquils.