Un estudi en el qual han participat els investigadors de la Universitat de Girona (UdG) Bernat-Carles Serdà, Arantza del Valle, i Rafael Marcos-Gragera (també membre de l’Institut Català d’Oncologia, el Pla Director d’Oncologia i de l’IDIBGI-), i publicat a la revista Journal of Gerontological Nursing, demostra que l’exercici físic millora substancialment la qualitat de vida dels homes grans afectats de càncer de pròstata.
El càncer de pròstata és el càncer més freqüent en els homes i el risc de patir-lo augmenta amb l’edat: la majoria de casos se solen donar per sobre dels 50 anys. Cada any es diagnostiquen a Catalunya una mitjana de 4.670 casos de càncer de pròstata i es moren 841 homes a causa d’aquesta patologia. El tractament, complementari als habituals, consisteix a adaptar, transformar i finalment aplicar un programa de treball individualitzat de vint-i-quatre setmanes amb una freqüència de dues sessions setmanals de 90 minuts d’exercici físic de força-resistència, segons un model base elaborat per l’American College Sports Medicine Position Stand (ACSM). Abans, s’ha hagut d’identificar quin és o quins són els elements que vulneren la qualitat de vida del malalt, tenint en compte també altres ítems com, per exemple, l’entorn on viu.
La conclusió és que l’exercici físic resulta altament eficaç en la millora de la qualitat de vida del pacient en el continu de la malaltia, en tres àmbits ben diferenciats: la dimensió física (augmenten la força i la resistència, fent-se més evident en les extremitats inferiors; la fatiga i el dolor es redueix i es recupera la hipertensió arterial), la dimensió funcional (la incontinència urinària) i la dimensió emocional. Per tant, el programa és vàlid i sostenible, i deixa palès que la qualitat de vida està relacionada directament amb una bona capacitat física i funcional dels homes malats de càncer de pròstata.
A més a més, el tractament permet tenir un control directe de les constants vitals, fa disminuir el risc de disfunció cardiovascular, de dispnea (dificultat respiratòria) i de caiguda. Així doncs, es pot comparar l’activitat física amb la funció d’un medicament fins al punt de considerar-la una teràpia complementària a la teràpia mèdica farmacològica per a aquesta malaltia i també per a altres patologies, com ara les coronàries, l’obesitat, la diabetis tipus 2, la hipertensió, el vessament cerebral i altres tipus de càncer.