El gironí Xavi Hugas explica la seva experiència com a voluntari hospitalari d’ Oncolliga Girona . Una tarda a la setmana la dedica als malalts del centre Santa Caterina.
Què el va motivar a fer-se voluntari hospitalari?
Amb tota la que està caient, des del punt de vista social, volia dedicar part del meu temps als altres i vaig informar-me a través de diferents associacions, una de les quals era Oncolliga. Els vaig dir que disposava d’una tarda lliure i em van plantejar diferents possibilitats. Em vaig decantar per visitar malalts a l’hospital. Oncolliga em va fer unes sessions de formació amb els seus professionals i una tarda a la setmana vaig a l’hospital Santa Caterina.
Tenia necessitat d’ajudar els altres?
Necessitat no. En el context actual, una petita aproximació i, molt còmoda, és el que estic fent. Perquè no té cap mèrit el que faig; el fet de dedicar una tarda a la setmana, entre tres i quatre hores, als malalts. És una sensació potent.
Què vol dir amb una sensació potent?
No t’hi acostumes mai. Primer de tot, vaig buscar al diccionari el que volia dir pal·liatius. És una paraula molt maca. Etimològicament vol dir coberta o manta. I pal·liatius vol dir sufocar, calmar, alleugerir… és abraçar però no curar.
En molts moments una abraçada també cura.
I tant! Perquè és una malaltia, el càncer, en què hi concorre molta gent, diferents professionals: des de familiars, metges, psicòlegs, fisioterapeutes, infermers… El que penso que cura és el que no es pot mesurar: la bondat de la gent. La bondat no es pot mesurar per quantitat. Per exemple, una infermera, que mentre fa la seva tasca a un malalt que està sedat i li parla. El tracte que tenen amb els pacients, ja sigui amb la mirada o tocant-los, tot és molt important. Perquè la morfina es pot mesurar però la generositat no.
No es pot mesurar, però també li donen molt, els malalts?
Molt. Soc anònim i vinc de fora, no em coneixen i es manté una relació de setmanes. T’expliquen històries o no històries, i aquella estona que passen amb tu s’obliden de la malaltia.
Escolta el que li expliquen.
O a vegades no tenen ganes de parlar. És qüestió de sentit comú, veure com està el malalt aquell dia, si està molt cansat, si hi ha molta família… n’hi ha que t’esperen i n’hi ha que aquell dia no et volen ni veure. Tot és respectable. El primer dia el que faig és trucar a la porta i dir ‘hola, em dic Xavi i sóc voluntari d’Oncolliga’. Hi vaig els divendres i tinc una llista d’una vintena. A vegades en faig dues o tres i a vegades, quinze, en funció de si hi ha molta família, si estan fent cures… Però són més generosos ells que no pas jo. Quan estàs per algú no n’esperes res. La generositat te’n genera més. Quan surto de l’hospital, no ho sé explicar amb paraules, sé que sento però no sé què sento.
Fa un any que és voluntari hospitalari. Quin balanç fa de l’experiència?
M’omple. Hi ha dies que em costa més anar-hi i dies que menys, però el que sí aprens és que ets insignificant i que tots som iguals. Vaig allà perquè estic tan desemparat com el malalt, com tu i com tots. Aquesta sensació de desemparament és el que uneix. Penso que són experiències interessants. Intento aprendre’n i equivocar-me cada vegada millor.
Havia estat voluntari a través d’altres entitats?
No, és la primera vegada. Però si vols fer tasques de voluntariat, sobretot en aquest cas concret, has d’entrar en el sistema: no pots presentar-te a l’hospital de cop i volta.
Algun relat, alguna conversa que el deixés impressionat en aquest any?
A vegades surts tocat, les sensacions et venen al vespre, o l’endemà. Hi ha gent que està molt sola o que és de fora i no té la família a prop. I en aquests casos a vegades hi estàs més temps. Se sol establir un vincle de confiança, i a mesura que anem parlant surten converses íntimes. I em diuen clarament ‘ostres, m’estic morint’.
Què respon?
Els demano què noten, què senten, quin color té la mort… Parlem d’aquestes qüestions, que també m’interessen. En general la gent gran m’explica històries de la guerra, n’hi ha de brutals, també de la infància, que és la que recordes més amb els anys. M’impacta veure gent més jove que jo. La vida és vida perquè hi ha la mort. Som finits.
Escolta els malalts, els dona conversa… i els llegeix alguna cosa?
Soc molt lector, però no en tenen ganes. Perquè amb un malalt, fent-li un petó, tocant-li el braç mentre li parles… noto que el contacte és molt important. Però fa falta molta gent com a voluntari. En aquestes tasques, poc és molt. Per a tu és fer una mica, però per a l’altra persona és molt. Hi ha gent que ajuda econòmicament, però l’important és col·laborar de la manera que sigui. Reps intangibles.