Estem a anys llum dels països anglosaxons, on retornar a la societat part d’allò rebut i fer donacions a institucions com hospitals o centres de recerca és gairebé un deure moral, però la consciència que el diner públic és limitat i tota ajuda és poca va calant a casa nostra.
No hi ha cap organisme que, com passa a la Gran Bretanya amb el Cancer Research UK, recapti més de 1.100 milions al dia –ni cap xifra que se li acosti– però les aportacions de particulars a fundacions hospitalàries i centres catalans de recerca biomèdica s’han incrementat els darrers anys i han ajudat a compensar part de les retallades públiques –sobretot de l’administració central– arran de la crisi.
Pacients i familiars que fan petits donatius o munten activitats per recaptar fons són més comuns que els 1,5 milions d’herència que acaba de rebre l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), però hi ha de tot i tot suma. A Sant Joan de Déu (SJD), el centre que ha aconseguit moure xifres més espectaculars, l’any passat van recollir gairebé 8 milions d’euros en donacions. Al voltant del 40% provenien de particulars. La Fundació Clínic rep des de fa set anys entre 4 i 5 milions anuals.
“Les donacions no són un ajuda sinó el motor de la recerca; és així de cru”, assegura Glòria Garcia, cap del departament d’atenció al donant de Sant Joan de Déu. El cas d’aquest centre és estudiat per tots els altres: han passat de rebre l’any 2013 donacions per valor d’1,8 milions a 7,7, l’any passat. La meitat van destinats a recerca.
Com explica Garcia, en aquest hospital pediàtric la gent està molt sensibilitzada perquè pateix en primera persona les limitacions de la inversió pública. “Quan demanes una beca per a recerca, el primer criteri que s’analitza és a quanta gent pot beneficiar la teva investigació, de manera que les malalties que afecten els nens gairebé sempre se’n queden fora, perquè representen una petita part de la població.”
Fa deu anys, Sant Joan de Déu va fer una aposta estratègica per implicar la societat i des de llavors intenten fer molta pedagogia: “Hem d’explicar que nosaltres també necessitem ajuda i informar què fem amb els diners.” També faciliten al màxim les donacions, potenciant iniciatives com el teaming (la donació d’un euro de la nòmina) o tancant acords amb companyies perquè ofereixin als clients la possibilitat d’arrodonir l’import de la compra donant-lo a l’hospital.
Sant Joan de Déu no forma part de la xarxa pública Centres de Recerca de Catalunya (Cerca), però com admet el seu director, Lluís Rovira, el seu model és allà estudiat perquè demostra que hi ha “marge de maniobra” per augmentar el nombre de donacions. Com recorda Rovira, hi ha centres Cerca –en total són 17 de relacionats amb les ciències mèdiques i de la salut– que reben un gran nombre de petites aportacions i també casos de grans injeccions de fundacions com la de Josep Carreras o la Cellex. De fet, el fundador de Cellex, Pere Mir, és considerat el gran mecenes de la ciència catalana. En el cas de grans donacions de particulars, explica Rovira, també es dóna “amb certa freqüència” el cas d’alguna herència, ja sigui en metàl·lic o en forma d’un pis o immoble.
Les beques del llegat
Fa dos anys, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps), vinculat a l’Hospital Clínic, va rebre un llegat d’1,23 milions. Per desig de la donant, havien de destinar-se al camp de les malalties mentals. El psiquiatre de la unitat de trastorn bipolar del Clínic José Manuel Goikolea és un dels professionals que s’ha beneficiat de les beques creades. Estudia si una intervenció psicològica curta i precoç en pacients que fan consums moderats d’alcohol o tabac pot ajudar a evitar que desenvolupin addicions.
Per Goikolea, una de les grans virtuts de les beques és que se’n van crear de sènior i de júnior. “Com que has de fer la residència i fins als trenta anys no ets especialista, és molt difícil tenir una trajectòria pròpia abans dels 35 anys, de manera que tots els concursos públics s’acaben donant a gent més gran i és molt difícil que la gent relativament jove lideri projectes.”
Per a això serveixen les donacions, també. No només per augmentar la inversió en recerca –bàsic– sinó per dotar-la de flexibilitat. Com indica Joan Guinovart, director de l’Institut de Recerca Biomèdica, cada investigador ha de competir amb la resta de companys de l’Estat i la Unió Europea per aconseguir finançament. Les retallades públiques s’han notat sobretot en els fons espanyols però els investigadors catalans han aconseguit aixecar més diners dels concursos europeus.
De tota manera, “tots aquests fons –recorda Guinovart– estan lligats al que has dit que faries; en canvi els diners de les donacions permetem actuar més ràpid si cal anar en una altra direcció, de manera que accelera molt la recerca si es detecten noves oportunitats”. Investigar és molt car. És una afirmació òbvia però que cal repetir. L’IRB estarà eternament agraït pels 1,5 milions de l’herència rebuda però és el que paga el Consell Europeu de Recerca per un sol projecte contra el càncer.