Una de les preocupacions més importants per a la política sanitària de qualsevol país és el creixent cost de proporcionar atenció mèdica alhora que es garanteix l’accés a tractaments nous i innovadors que podrien allargar o millorar la vida dels pacients.
Aquesta qüestió és especialment rellevant en l’atenció oncològica ja que els seus costos no paren de créixer. Sense anar més lluny, les despeses sanitàries de la radioteràpia a nivell estatal van ser de 300 milions d’euros, segons les últimes dades disponibles.
Per tal de controlar aquesta despesa a la vegada que es garanteix la qualitat i l’accessibilitat als tractaments, no tots els països tenen els mateixos models organitzatius, recomanacions o sistema de finançament. En aquest sentit, una de les principals diferències són els sistemes de pagament entre el govern i els hospitals, que s’ha vist que és un factor determinant en la política sanitària per tal d’afrontar el seu finançament. A més, tot i que el creixent cost de la quimioteràpia ha atret la major part del debat sobre aquestes polítiques, les cirurgies i la radioteràpia també tenen importants reptes per endavant per a ser finançades apropiadament.
Ara dos estudis publicats a les revistes European Journal of Surgical Oncology i Radiotherapy and Oncology pel grup de Recerca en serveis sanitaris en càncer de l’IDIBELL liderat pel Dr. Josep Maria Borràs, també professor de la Universitat de Barcelona, conclouen que les polítiques de reemborsament als proveïdors de salut s’haurien de basar en una combinació entre: el nombre d’intervencions i el finançament addicional per atendre les especificitats de l’actuació o altres necessitats que assegurin la qualitat i la recollida de dades. La investigació s’ha realitzat a partir de totes les dades publicades en revistes científiques i informes des del 2000. S’han analitzat els sistemes de pagament o reemborsament de proveïdors que s’utilitzen actualment en radioteràpia i cirurgia oncològica complexa del càncer, inclosos els models de polítiques.
Així mateix, segons el Dr. Borràs: “És necessari definir uns criteris comuns per al reemborsament d’intervencions d’eficàcia demostrada, però també finançar innovacions emergents amb dades més incertes. Tot en un entorn, com és el de la cirurgia del càncer i el de l’oncologia radioteràpica, en el qual és molt més complex fer assajos clínics clàssics”.
Els resultats indiquen que la majoria dels sistemes de salut europeus reemborsen la radioteràpia mitjançant un sistema basat en pressupostos de pagament per servei o per component del tractament amb radiacions ionitzants; mentre que pocs reemborsen els serveis segons un model basat en el nombre d’episodis de tractament ajustat per complexitat. A més, els models de reemborsament per a cirurgies del càncer es limiten majoritàriament al tipus de diagnòstic i als ajustaments aplicats per la complexitat de cada procediment quirúrgic. No obstant, hi ha una enorme variabilitat en el reemborsament entre països, que resulta en diferents incentius i diferents quantitats pagades per la mateixa estratègia terapèutica.
“El paper clau de la cirurgia i la radioteràpia en el tractament del càncer mereix una acurada política que doni suport als estàndards de tractaments assistencials, així com una innovació prometedora, sotmesa a la necessitat de construir proves per definir el seu paper en la teràpia multidisciplinària del càncer”, conclou el Dr. Borràs.