Encara recordo el dia…ara fa uns 3 anys, quan vaig conèixer a la Maria tot fent-li l’entrevista d’acollida a la nostra entitat de suport al malalt oncològic.
Era principis del mes de Juliol, feia molta calor i estàvem en plena temporada estiuenca. En aquesta època hi ha molta feina, en el nostre poble mariner, i la Maria, que és autònoma, estava molt enfeinada, però sobretot, estava feta un sac de nervis.
Doncs, en pocs dies faria 34 anys i lluny d’estar pensant en celebracions, estava molt angoixada per una notícia inesperada que li havien donat feia un parell de dies: tenia càncer de mama.
S’havia d’operar urgentment, doncs el tumor era agressiu i després de la mastectomia, hauria d’iniciar tractament de quimioteràpia i més tard de radioteràpia.
La Maria volia respostes, o almenys, això és el que semblava, doncs no deixava de fer preguntes vers tot allò que l’angoixava.
Tot eren dubtes, incerteses i pors… a la malaltia, a l’operació, al metge que l’havia d’operar i en el que, en aquell moment, no confiava, al tractament, por a la mort… i, tot i així, havia de prendre decisions ràpides: demanava o no una segona opinió?, intentava fer un trasllat d’expedient a un altre hospital?, com organitzaria la feina? hauria d’agafar la baixa?, i les seves filles? com s’ho faria el seu marit sense la seva ajuda durant tot el procés de la malaltia?…
El caos que es pot desenvolupar quan una persona és diagnosticada d’una malaltia com el càncer pot ser tan gran en aquell moment inicial, que el professional que atén al malalt, pot tenir la necessitat de voler donar resposta a totes les preguntes en aquella primera visita, i al final, podem acabar inclosos dins d’aquest mateix caos.
Des de l’entitat, com a objectiu principal, ens proposem crear un vincle de confiança amb la persona que atenem, la força d’aquest vincle serà vital per a poder acompanyar a la persona i la família en tot el procés de la malaltia i anar donant resposta a les seves necessitats quan la persona estigui preparada per a rebre-les.
Aquell dia, la Maria va sortir de la Fundació amb la sensació que aquella motxilla que carregava, des de feia uns dies, tota sola, ja no pesava tant. No perquè l’haguéssim buidat, sinó perquè ara tenia algú que li donava suport per portar-la.