A Catalunya hi ha unes 4.000 persones que fan de voluntàries en l’àmbit oncològic i que es dediquen a acompanyar i a donar suport als malalts de càncer i familiars. Cada un d’aquests voluntaris formen part de diverses entitats integrades dins la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC).
La gerent de la FECEC, Clara Rosàs explica que el voluntariat en l’àmbit oncològic consisteix en fer acompanyaments als hospitals o als domicilis. Hi ha diferents tipus de voluntariat: Hi ha un voluntariat testimonial, que són persones que el fan per animar-ne d’altres que estan amb el diagnòstic o en tractament i els donen una altra visió de la malaltia; o bé el voluntariat de suport logístic, que és gent que ajuda les entitats amb temes d’administració o organització. Aquests segons són els més nombrosos.
Les entitats de la FECEC protegeixen i canalitzen tota la comunicació entre els voluntaris i els pacients. “Nosaltres no tenim el telèfon de les famílies que visitem ni ells tenen el nostre, ni el nen o adolescent té el nostre Facebook. Tot ha de passar per les entitats, ja que és un tema força delicat”, argumenta la Sílvia, una de les voluntàries.
Ella és un exemple de voluntariat a domicili. Des de fa set anys, es dedica a acompanyar nens i joves de la Fundació Enriqueta Villavecchia. Igual que Francina Pujol, que, en el seu cas, des de fa cinc anys acompanya malalts que són a la planta de pal·liatius a través de l’Oncolliga de Terrassa.
La Sílvia adapta el seu acompanyament a les necessitats de cada nen o jove. En el seu cas, fa el voluntariat els divendres a la tarda o els dissabtes. “Amb alguns toca jugar a bàsquet, amb altres a princeses o a videojocs… O escoltar la mare si té un mal dia i t’ho vol explicar”, descriu.
La figura del voluntari molts cops acaba sent la d’una persona que sense ser ni familiar ni metge esdevé molt important, no només per als malalts, sinó també per al seu entorn més pròxim. “Hi ha casos de famílies que no entenen el servei que oferim, però la majoria sí, i és inevitable que es creï un vincle”, afegeix la Sílvia.
L’any 2007 la Francina va tenir un càncer que per sort va superar. Va ser llavors quan va pensar que volia fer alguna cosa per la gent que pateix la malaltia, donar algun tipus de suport. Per això, cada dijous a la tarda el dedica al voluntariat. “Fem acompanyament i estem pel que necessitin en aquell moment els pacients: silenci, xerrar, explicar una novel·la o simplement mirar plegats la televisió. Qualsevol cosa que vegis que els ajuda a fer-los sentir millor”, diu.
“Et trobes que a molts familiars els agrada parlar amb els voluntaris. A vegades surts de l’habitació i et segueixen perquè et volen dir coses que potser no expliquen a ningú més i així ho treuen”, corrobora la Francina.
La Sílvia, per exemple es va quedar astorada quan la mare del nen malalt que aquell dia acompanyava li va confessar que havia aprofitat el moment que ella era a casa amb el seu fill per fer una cosa tan quotidiana com aquesta: “Feia dos anys que no anava a la perruqueria”. Afegeix: “Em va deixar una mica en xoc. És quan t’adones que el càncer trenca tota l’estructura familiar. Tot queda en segon terme i com a voluntari veus que dónes un respir a molta gent”, explica.
Així i tot, en voluntariats com el de la Sílvia, que a vegades es poden allargar en el temps durant més d’un any, la relació acaba sent molt pròxima i, quan a vegades es talla en sec perquè s’acaba el tractament del pacient, aquelles persones es deixen de veure de cop. “Recordo especialment un cas en el qual no em vaig poder acomiadar i em vaig sentir molt malament. Però dos anys més tard em vaig retrobar per casualitat amb la noia i la seva família en un concert benèfic i ho vaig poder fer -rememora la Sílvia-. Va ser impactant i molt emocionant, em va xocar retrobar-la tan bé, vestida de carrer, amb molt de cabell i tan maca. Ens vam abraçar i vam plorar molt tots. I la germana petita se’n va voler assegurar quan ho va veure: «Ploreu per a bé, oi?», va dir”.
La Francina, per la seva banda, assegura que quan és amb la persona a la qual acompanya es “transforma” i que el fet d’ajudar la gent en un moment tan delicat l’omple. “Em dóna pau”, expressa. Per a totes dues, la feina que fan és una part molt important de la seva vida. “Hi ha moments que són durs -reconeix la Francina-. Però crec que és un privilegi fer el que estem fent”, sentencia. Tant la Sílvia com la Francina coincideixen a recomanar l’experiència: “Rebem més del que nosaltres donem”.
La gerent de l’entitat, corrobora que actualment “ens movem sempre entre els 3.500 i els 4.000 voluntaris, però estem satisfets perquè tenim peticions constants de gent que vol fer voluntariat. Estem molt agraïts que les persones donin el seu temps per acompanyar i millorar la qualitat de vida dels pacients oncològics”, conclou.