La investigació en el càncer s’ha trobat amb un coll d’ampolla: les últimes aproximacions, la immunoteràpia (activar els anticossos perquè destrueixin les cèl·lules tumorals) i la medicina personalitzada o dirigida (usar tractaments que vagin contra proteïnes o mutacions característiques de cada tipus de càncer) tenen un requisit principal: necessiten que hi hagi una característica cel·lular (una mutació, la sobreexpressió d’una proteïna) pròpia de cada tumor. I, per desgràcia, això no és així. “Ens agradaria comptar amb gens directors [drivers en anglès] per a tots els tumors”, afirma Ignacio Gil Melsa, oncòleg de la Clínica de la Universitat de Navarra i coordinador del taller sobre proves genètiques en càncer que s’ha celebrat al Centre de Recerca mèdica Aplicada de la universitat (CIM) l’última setmana de setembre.
Això seria com tenir el DNI de cada tipus de tumor, el que permetria tractar específicament i, una cosa gairebé igual d’important, no fer-ho si no hi ha un medicament que se sàpiga que funcionarà, diu Ignacio Wistuba, cap de Patologia Molecular Translacional del MD Anderson Cancer Center i co-coordinador del seminari.
Gil Melsa admet que, tot i que hi ha hagut molts avenços en 20 anys, des que es va desenvolupar el primer medicament contra una sobreexpressió d’un gen, el HER2 en càncer de mama, encara hi ha molts tumors per als que falta aquesta diana precisa, aquest biomarcador que és molt més que un lloc al qual dirigir el tractament. També és molt important que serveixen per a un diagnòstic precoç o un indicador de risc quan n’hi ha. Una cosa que encara no hi ha, per exemple, en càncers tan freqüents i importants com el de pulmó, còlon, melanoma i tiroide, afirma l’oncòleg. “En uns tumors anem molt ràpids, i en altres molt lents”, diu.
Part d’aquest fre es pot deure al fet que “les companyies han fet un esforç titànic avançant cap a la immunoteràpia”, diu Gil Melsa. “Van començar BMS i Roche, i ara hi ha mitja dotzena de companyies centrades en aquesta àrea”. Però, contra el que pot semblar, aquest abordatge de centrar-se en estimular el sistema immunitari perquè atac selectivament a les cèl·lules canceroses no s’oposa a la medicina personalitzada, sinó que van de la mà: “Si trobem les mutacions que presenta un tumor de manera selectiva, seran els millors antígens “, explica, en al·lusió al fet que es podrien dissenyar anticossos específics per a aquestes proteïnes concretes, de manera que la resposta immunològica se centraria en el càncer. Amb això s’evitaria un problema que tenen tractaments com la quimioteràpia.
Les cèl·lules canceroses són, en el fons, com les altres de l’organisme, amb alguns processos alterats. Per això molts tractaments tenen tan importants efectes adversos: encara que ataquin més a les cèl·lules malignes, afecten totes. Wistuba creu que per això mateix, a diferència d’en el VIH o l’hepatitis C, el resultat final no serà donar tot l’arsenal de cop, sinó que la clau estarà en dissenyar la seqüència per utilitzar tot el que hi ha disponible, des de la cirurgia i la radioteràpia a la immunoteràpia. “Sabem que cada tractament té una toxicitat, però, si s’ajunten, dues aquestes no només se sumen, sinó que augmenten”, explica. “Cal estudiar el càncer en cada persona de forma longitudinal”.
Per a aquest control continu en el temps també és fonamental trobar aquests biomarcadors que permeten saber el tipus de tumor i la seva progressió. Aquesta idea no és nova, i és el que es fa, per exemple, en mesurar la PSA en els càncers de pròstata. Però l’objectiu és tenir un indicador més fiable i per a tots els tipus de càncers. I que es pugui detectar i controlar en la sang. Per això els investigadors al que per a un pacient no és més que una anàlisi de sang, ara en diuen biòpsia líquida. La seva utilitat és clara: permetrà tenir informació continuada de l’estat del tumor sense haver de biopsiar contínuament, explica Wistuba.
A més, la medicina genètica ja no només es fixa en les mutacions del càncer. També en quantes vegades apareixen. “Un dels restes és com emprar la càrrega mutacional per dissenyar les teràpies” afirma Gil Melsa.
Totes aquestes visions apunten a un futur prometedor però amb resultats no immediats. “En cinc anys hem vist avenços que ens fan pensar que una anàlisi del mecanisme global de cada càncer amb tots els seus factors va si pot ser”, diu Wistuba. “Es va a tenir una o més opcions de tractament”. I, més endavant, de detecció precoç. “Per a molts l’objectiu serà eliminar-los. Per als que es detectin en un estat tardà, serà cronificarlos. I això no ens ha de semblar un fracàs”, afegeix.