Quan parlem de càncer ginecològic no parlem d’una única malaltia. Darrere d’aquest nom hi ha diferents tipus de tumors que afecten els òrgans reproductors femenins. Entre els més freqüents hi ha el càncer d’endometri, el càncer d’ovari i el càncer de coll uterí o cèrvix, i amb menor freqüència de vulva i vagina. Tot i compartir aquesta denominació, són malalties diferents, amb factors de risc, símptomes i possibilitats de prevenció i detecció precoç també diferents.
Són poc freqüents comparats amb altres tipus de càncer, però no per això hem d’evitar parlar-ne! Conèixer quins són aquests càncers i quines són les diferències entre ells és important. No es tracta de viure pendents de qualsevol canvi ni de generar alarma, sinó de disposar d’informació que ens ajudi a cuidar-nos i a saber quan és recomanable consultar.
Tres càncers, tres realitats diferents
El tipus més freqüent de càncer d’endometri s’origina a la capa interna de l’úter, anomenada endometri. Un dels seus avantatges des del punt de vista del diagnòstic és que sovint dona un senyal d’alerta en fases inicials: el sagnat vaginal anormal.
Això és especialment important després de la menopausa. Qualsevol sagnat vaginal quan ja ha passat la menopausa s’ha de consultar, encara que sigui escàs, aparegui una sola vegada o no vagi acompanyat de dolor. En dones que encara tenen la menstruació, canvis persistents en el patró de sagnat també poden requerir valoració mèdica. La majoria d’aquests episodis no seran conseqüència d’un càncer, però és important fer l’estudi perquè en el cas que ho sigui, es pugui actuar tant aviat com sigui possible.
El càncer d’ovari, en canvi, presenta un repte diferent. En les fases inicials pot produir pocs símptomes o manifestacions poc específiques que fàcilment es poden atribuir a problemes digestius o a altres situacions habituals. Entre els possibles símptomes hi ha la sensació d’inflor o augment del volum abdominal, molèsties o dolor abdominal o pelvià, sensació d’omplir-se ràpidament quan es menja o canvis en els hàbits urinaris o intestinals. Tenir algun d’aquests símptomes puntualment és molt freqüent i, en la gran majoria dels casos, no significa tenir un càncer d’ovari. El que ens ha de fer consultar és sobretot que siguin símptomes nous, persistents, freqüents o diferents del que és habitual per a nosaltres.
Finalment, el càncer de coll uterí o cèrvix té una característica que el diferencia especialment dels altres dos: en la gran majoria dels casos està relacionat amb una infecció persistent per determinats tipus del virus del papil·loma humà (VPH).
El VPH és molt freqüent i es transmet principalment per contacte sexual. Haver tingut una infecció pel VPH no significa que es desenvoluparà un càncer. De fet, la majoria de les infeccions desapareixen espontàniament. En una petita proporció de persones, però, la infecció persisteix durant anys i pot provocar alteracions a les cèl·lules del coll uterí que, si no es detecten i tracten, poden arribar a evolucionar cap a un càncer.
Prevenir i detectar precoçment no són el mateix
Quan parlem de càncer, sovint utilitzem indistintament paraules com prevenció, revisió o detecció precoç. Però no volen dir exactament el mateix, i en els càncers ginecològics aquesta diferència és especialment important.
El càncer de coll uterí és un bon exemple de prevenció. La vacunació contra el VPH redueix de manera molt important el risc de desenvolupar lesions precanceroses i càncer de coll uterí. A més, el cribratge permet detectar la infecció per VPH o alteracions de les cèl·lules abans que aparegui un càncer. Per això és important participar en els programes de cribratge quan ens correspon, encara que ens trobem perfectament bé i no tinguem cap símptoma.
En canvi, actualment no disposem d’un programa de cribratge poblacional del càncer d’ovari que hagi demostrat ser eficaç en dones sense símptomes i sense factors de risc de càncer hereditari. Fer ecografies ginecològiques o analítiques de manera periòdica a totes les dones no ha demostrat reduir la mortalitat per aquest tumor.
Aquest és un missatge important perquè, de vegades, associem “fer-nos revisions” amb la garantia de detectar qualsevol càncer ginecològic a temps. Malauradament, no tots els tumors disposen d’una prova de cribratge eficaç. Per això, en el cas del càncer d’ovari, conèixer els símptomes i consultar quan apareixen de manera persistent té especial rellevància.
En el càncer d’endometri tampoc existeix un cribratge poblacional per a les dones sense criteri de risc familiar. En aquest cas, però, el sagnat vaginal anormal pot actuar com un senyal d’alerta que permet iniciar l’estudi i, sovint, diagnosticar la malaltia en fases inicials.
Escoltar els canvis del nostre cos sense viure amb por
Parlar de símptomes relacionats amb el càncer pot generar inquietud. Inflor abdominal, dolor pelvià, alteracions del sagnat o canvis digestius són situacions molt freqüents i poden tenir moltes causes que no tenen res a veure amb un tumor.
Per això, l’objectiu no és convertir cada molèstia en un motiu d’alarma. És més útil conèixer què és habitual en el nostre cos i prestar atenció als canvis que persisteixen. Hi ha alguns senyals que mereixen una consulta: un sagnat després de la menopausa; un sagnat vaginal diferent de l’habitual que es manté en el temps; sagnat després de les relacions sexuals; dolor abdominal o pelvià persistent; augment o inflor abdominal que no desapareix; sensació de sacietat molt ràpida o canvis urinaris o intestinals que apareixen de nou i persisteixen.
Consultar no significa que sospitem necessàriament un càncer. Significa permetre que un professional valori què està passant i decideixi si cal fer alguna exploració o prova.
Però, continuen existint diferències importants entre uns tumors i altres. En el càncer de coll uterí tenim eines molt potents de prevenció, com la vacunació contra el VPH, i de detecció de lesions precanceroses mitjançant el cribratge. En el càncer d’endometri, estar atentes a un sagnat anormal pot facilitar un diagnòstic precoç. I en el càncer d’ovari, on encara no disposem d’un cribratge eficaç per a la població general, és especialment important no normalitzar símptomes nous i persistents.
Per altra banda, fer més proves no sempre significa cuidar-nos millor. Les revisions i exploracions ginecològiques han de tenir una indicació i una periodicitat basades en l’evidència científica i adaptades a cada dona. Repetir proves quan no corresponen —per exemple, fer citologies anuals si no estan indicades— no aporta necessàriament més seguretat i pot comportar molèsties, preocupació, resultats que requereixin exploracions addicionals i intervencions innecessàries. Cuidar la salut també significa evitar medicalitzar el cos de la dona i sotmetre’l a exploracions que no aporten un benefici demostrat.
Potser el missatge més important és senzill: conèixer el nostre cos no significa viure amb por, sinó tenir eines per cuidar-lo millor. Participar en els programes de prevenció i cribratge que ens corresponen, conèixer els nostres antecedents familiars i consultar davant de canvis persistents són petites accions que poden tenir un gran valor. I davant del dubte, consultar als professionals sanitaris sempre és millor que quedar-se amb la preocupació.
I els antecedents familiars?
La majoria dels càncers ginecològics no són hereditaris. Tot i així, en una petita part dels casos pot existir una predisposició genètica. Determinades alteracions genètiques hereditàries poden augmentar el risc de càncer d’ovari i d’altres tumors. També hi ha síndromes hereditaris, com la síndrome de Lynch, que poden incrementar el risc de càncer d’endometri, entre altres càncers.
Per aquest motiu, és útil conèixer, en la mesura que sigui possible, els antecedents oncològics de la família. L’existència de diversos familiars amb determinats tipus de càncer, especialment si van ser diagnosticats a edats joves, pot fer recomanable una valoració específica.
En la majoria dels subtipus de càncer d’ovari i d’endometri, es realitza un estudi sobre la biòpsia que ens permet orientar a aquesta possibilitat. En aquests casos, es realitza l’estudi de la pacient (una analítica de sang per estudiar els seus gens) en el mateix moment del diagnòstic, i amb els resultats, es valora si cal fer estudi a les persones de la seva família.
Això no significa que tenir familiars amb càncer impliqui que nosaltres també en tindrem. Significa que, en algunes situacions concretes, aquesta informació pot ajudar els professionals a valorar millor el risc individual i decidir si cal un seguiment diferent o assessorament genètic.
La recerca, clau per continuar avançant
Els darrers anys, gràcies a la recerca, s’han fet avenços importants en la prevenció, el diagnòstic i el tractament dels càncers ginecològics. Per exemple, s’han incorporat noves tècniques de diagnòstic radiològic com ara la medicina de precisió, establerta per a diagnòstics anatomopatològics més precisos i amb determinació de biomarcadors que ens ajuden a tenir més informació sobre el pronòstic i quins seran els tractaments més adequats (des de fer una cirurgia més o menys complexa, la tècnica de radioteràpia o el fàrmac més adequat per cada cas). La incorporació de la immunoteràpia i les teràpies dirigides, entre d’altres, han fet que el pronòstic de moltes pacients hagi canviat de manera significativa. Malgrat això, cal continuar investigant per continuar millorant aquests resultats alhora que mitiguem els efectes secundaris o seqüeles per millorar la qualitat de vida.
Ma Pilar Barretina Ginesta
Cap de Servei d’Oncologia Mèdica de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) Girona; vicepresidenta del Grupo Español de Investigación en cáncer Ginecológico (GEICO) i investigadora de l’institut d’investigació biomèdica de Girona (IDIBGI)