El càncer de pàncrees és un dels tumors amb pitjor pronòstic, ja que només el 5 per cent dels pacients aconsegueix sobreviure als cinc anys del diagnòstic. Ara, un estudi assenyala que afegir PEGPH20 a la teràpia amb nab-paclitaxel i gemcitabina millora la supervivència lliure de progressió (SLP) en un subgrup específic de pacients.
Els resultats d’aquest estudi, ja presentat en el passat Congrés de la Societat Americana d’Oncologia Clínica (ASCO), han estat un dels temes més destacats del Congrés Mundial de Càncer Gastrointestinal, celebrat a Barcelona.
Com explica Andrew Hendifar, un dels responsables de l’estudi i oncòleg de l’Cedars Sinai Medical Center (Estats Units), “Afegir l’enzim PEGPH20 a nab-paclitaxel i gemcitabina millora la supervivència lliure de progressió i la taxa de resposta objectiva en els pacients que presenten un elevat nivell d’àcid hialurònic en l’estroma “.
Els resultats d’aquest estudi de fase II amb 135 pacients amb càncer de pàncrees en estadi 4 que no havien rebut tractament mostren que, en els pacients amb alts nivells d’àcid hialurònic, la mitjana de SLP va passar de 4,3 mesos a 9,2 mesos, mentre que la taxa de resposta objectiva va passar del 24 per cent al 52 per cent.
D’altra banda, ha assenyalat aquest expert que “no es va observar cap benefici en els pacients que no tenien nivells elevats d’àcid hialurònic”. “Cal realitzar totes les anàlisis estadístiques pertinents per validar aquests resultats, “l’augment tant de la supervivència lliure de progressió com de la resposta objectiva és significatiu, i en breu s’iniciarà un assaig fase III”.
Hendifar va explicar que la majoria dels tumors estan formats completament de cèl·lules tumorals. “Però això no passa en el cas del càncer de pàncrees, on hi ha poques cèl·lules tumorals i més aquestes es troben envoltades per l’estroma”. I en l’estroma hi ha una elevada presència de cèl·lules inflamatòries, cèl·lules immunes i àcid hialurònic.
“Aquest àcid incrementa la pressió intersticial i probablement redueix la resposta immune”, ha indicat. Tot i que no es coneix amb exactitud per què afegir PEGPH20 és eficaç, la hipòtesi és que “l’àcid hialurònic dificulta que els fàrmacs arribin al tumor”. I la forma pegilada de la hialuronidasa recombinant humana PH20 (PEGPH20) trenca l’àcid hialurònic, “el que permet que els fàrmacs arribin a les cèl·lules tumorals”, va dir.