L’Anna Vila ens explica la seva experiència com a voluntària testimonial d’Oncolliga Terrassa
Quan tenia 30 anys, l’Anna Vila va tenir un càncer de mama hormonal positiu en un estadi avançat. Tenia un fill de 2 anys i una nena de 7 mesos a qui encara estava alletant. Ningú de la seva família havia tingut cap càncer, per tant li va venir de manera molt inesperada. Li van fer quimioteràpia, radioteràpia i un tractament experimental amb unes vacunes durant 2 anys i va estar prenent Tamoxifè durant 5 anys. Després d’aquesta vivència l’Anna va decidir ser voluntària testimonial d’Oncolliga Terrassa on hi col·labora des de fa 10 anys.
L’Anna ens explica la seva experiència de voluntariat en primera persona.
Experiència
Quan estava ingressada a l’Hospital i ja m’havien tret el pit, va venir una voluntària i em vadonar consells pràctics que em van ajudar molt. Fa onze anys les coses no eren com ara, i jo anava molt perduda !! Em va portar una pròtesi provisional, i una llista de llocs on podia trobar perruques i altres serveis.
Es parlava molt de la prevenció a partir del 50-55 anys però ningú no avisava les més joves. A banda d’això, semblava que càncer ja signifiqués ‘mort’ . Quan em veien amb mocador (abans la majoria anaven amb perruca) i dos nens amb cotxet, em miraven d’una manera, que quasi em sentia sentenciada a mort. Em vaig prometre a mi mateixa, que me’n sortiria i quan ho hagués superat……..sense ànims d’alertar ningú…….. reivindicaria que en aquesta situació també s’hi poden trobar les persones joves i que és essencial la prevenció, la difusió d’informació, l’educació en els hàbits saludables, la importància de les revisions ginecològiques, etc.
Jo ja havia fet altres voluntariats des de ben jove, primer, introduïts per l’escola i després en països en vies de desenvolupament però ara que sóc voluntària a Oncolliga, a part de tenir empatia amb les persones que veig, tinc un sentiment que costa molt d’explicar i que m’apropa molt a la persona que estic visitant, perquè jo també he tingut càncer i l’he superat ja fa 11 anys.
El destí va fer que en una visita a Oncolliga per intercanviar impressions, hi hagués una noia molt jove amb la seva mare a qui li havien diagnosticat un càncer. La coordinadorad’Oncolliga les va veure tant perdudes, que em va demanar si jo que ja havia superat el càncer (jo encara duia el cabell molt curtet), podia animar-les una mica. Vaig accedir-hi, i vam xerrar una estona. Aquell moment em va obrir els ulls ! Em vaig sentir molt bé! Sense fer res de l’altre món. La noia i la mare semblaven més relaxades. Una cara ho diu tot. Vaig tenir clar, que havia de seguir fent alguna cosa i a Oncolliga m’ho van posar molt fàcil. Ja han passat 10 anys, d’aquell dia.
Voluntariat testimonial
El tipus de voluntariat que faig es diu VOLUNTARIAT TESTIMONIAL. Som un grup de dones voluntàries que hem tingut càncer de mama. Totes hem patit aquesta malaltia en major o menor grau. Visitem la pacient quan està a l’hospital acabada d’operar del pit sigui amb tumorectomia o mastectomia.
La nostra principal ‘feina’ és d’escolta i suport. Donem un testimoni de vida sense quasi adonar-nos-en. El senzill fet de dir, com en el meu cas, que fa 11 anys has superat la malaltia i que et vegin amb bona cara, el cabell llarg, que fas vida normal……..sembla mentida, però, a vegades, no caldria fer res més. Mai no ens posem amb cap aspecte mèdic. Per aquestes coses ja hi ha el personal sanitari.
Nosaltres donem informacions pràctiques sobre tot allò que les pacients puguin necessitar, algun consell, oferim els serveis d’Oncolliga (esteticista, psicologia, activitats en grup, xerrades, advocat, nutricionista, préstec de material sanitari, etc), si és el cas, els diem on poden trobar perruques, mocadors, etc i els donem una pròtesi provisional perquè quan es vesteixin no es noti que ja no tenen pit. Atenem al què ens demanen o senzillament les ajudem a plorar.
Cada visita que fem és diferent. No hi ha dues pacients iguals. Una estarà molt deprimida, una altra voldrà molta informació, pot ser una altra no tindrà ganes de parlar…..Quan obres la porta de l’habitació no saps massa a qui et trobaràs i en quin estat. Com en tot, l’experiència fa que cada cop més vegis què pot necessitar la pacient que visites. La intuïció creix amb l’experiència. Abans de marxar deixem el nostre número de telèfon personal i si tenen ganes de parlar o qualsevol dubte ens poden trucar quan vulguin.
A banda de les visites a l’hospital, també col·laboro sovint fent xerrades en jornades informatives, simposis, cursos, etc. Cada cop es té més en compte el punt de vista delpacient oncològic en els diferents àmbits. En els últims anys he fet xerrades a llocs molt diversos dirigides a metges i infermeres, esteticistes, cuidadors, escoles, etc. Per a mi donar informació sobre la prevenció de càncer i el tracte amb el pacient oncològic és una prioritat. Allà on em demanen, hi vaig.
Què aporta el voluntariat
Uffff……no t’ho puc explicar. Quan ho penso, sempre se’m posa la pell de gallina. Et fa sentir bé, molt bé. És molt més que gratificant. Sento que per una cosa petita, petita, que faig, la gratitud rebuda és gegant. Sovint em sento que soc egoista, perquè m’agrada massa com em sento de relaxada i apreciada després de fer una visita o una xerrada. No et pots imaginar què és, per exemple, entrar en una habitació on veus una persona amb una cara angoixada, nerviosa, apagada….. i aconseguir, a vegades, un somriure de l’altra o que els ulls li brillin o que plori i tregui tot allò que du a dins, o que et demani que l’acompanyis a mirar-se la cicatriu que encara no s’ha atrevit a veure……
Sovint, passat el procés més dur de la malaltia, algunes pacients em truquen immensament agraïdes per la mitja hora que els he dedicat. Moltes vegades em diuen que mai no m’oblidaran i els he dedicat només mitja hora! És impressionant!! M’impacta cada cop que m’ho diuen!
He integrat el voluntariat com qualsevol altre cosa essencial a la meva vida. Sempre dic que soc mare, esposa, treballadora, amiga i voluntària !! Em considero molt afortunada . Us asseguro que no m’imagino la vida sense el voluntariat.
Formació
He fet cursos impartits per Oncolliga, per la FECEC, per la Universitat del Pacient, i per altres institucions de diversos temes: Com ser un bon voluntari, gestionar emocions, aprendre a controlar l’ansietat, acompanyament en el dol, preparar i dirigir a altres voluntaris, de Psicologia, de temes mèdics per estar al dia de tractaments, avenços, etc. Cada any intento fer-ne més d’un.
Els cursos serveixen molt però en aquest tipus de voluntariat és vital la nostra pròpia experiència d’haver patit el càncer, i aprenem molt de totes i cada una de les persones que visitem, perquè tots som i reaccionem diferent, i gestionem les coses de diferent manera. Estem en aprenentatge constant. Sempre hi ha alguna experiència que et sorprèn.
Anècdotes
Recordaré sempre una senyora gran que vaig visitar d’uns 85 anys. Jo normalment visito les que són més joves, de 20 a 50-60, però en aquella ocasió vaig anar-hi jo . Al veure-la tant gran, vaig pensar que no calia entretenir-me massa a detallar els tipus de roba interior especial que hi ha per portar les pròtesi o a parlar de la possible reconstrucció en un futur. Generalment, quan les pacients són joves, les anima molt saber que hi ha roba interior molt mona i pràctica.
Doncs bé, era una senyora de 85 anys molt presumida i el primer que volia saber era si hi havia conjuntets de roba interior, de sostenidor i calceta, que fossin una mica sexys, perquè a ella li agradava veure’s una mica ‘picanteta’. No m’ho podia creure!! I deia que si podia, es faria la reconstrucció i tot. En cap moment em va parlar de pors per la malaltia. Ella volia veure’s sexy! Vaig prometre’m a mi mateixa, que mai més no classificaria la gent en funció de la seva edat física!!
Una altra anècdota molt curiosa va ser quan vaig visitar una noia d’uns 27-28 anys de família gitana. Potser hi havia 10 persones a l’habitació fent-li companyia i 10 més a fora. Quan la infermera i jo vam preguntar a la família si em deixaven sola amb la pacient, el seu pare va dir que ni parlar-ne, que ell o el marit es quedaven allà. Es van quedar mirant-nos molt fixament, però a certa distància.
La noia era molt dolça i no va dir res. Jo vaig començar a fer la meva visita normal, fent les coses de sempre. Quan vaig treure de la bossa la pròtesi provisional i un sostenidor de mostra per ensenyar a la noia com se l’havia de posar, els dos senyors ja es veien incòmodes i de sobte es van aixecar i van dir que millor anaven a prendre un cafè.
Quan van sortir de l’habitació, la noia va començar a riure de la situació i després a plorar pel càncer i per la seva situació. Em va dir que feia dies que no s’havia relaxat tant i que m’hi quedés una estona més per estar sola perquè no la deixaven mai i necessitava aquests moments de soledat. Vam estar una estona agafades de la mà i en silenci. A la sortida, tota la família em va agrair molt la meva visita i em va donar una coseta de record perquè em protegís tota la vida. Va ser un moment molt especial !
També tinc sempre al cap i al cor els marits que esperen que surti de l’habitació. Solen estar impacients, volen saber com he vist la seva dona, com si han d’acostar, si l’han de tractar com sempre, si no……sovint em fan molta pena. Solen estar molt perduts. Molts necessiten tanta o més ajuda que les seves dones i no trobem marits d’ex pacients que es facin voluntaris per acompanyar a altres marits que estiguin passant pel mateix. Ho passen molt malament. Esperem que molt aviat surtin marits voluntaris!
COM A ÚLTIMA COSA, animar tothom a fer algun tipus de voluntariat . Jo crec que hi ha un voluntariat adequat per a cada persona i tots tenim una mica de temps i alguna coseta a oferir a canvi de tones d’amor, abraçades, molts d’agraïments, mirades penetrants de complicitat, tendresa, moments a compartir, etc.
Comparteix la teva experiència com a voluntari. Deixa’ns el teu comentari!
Vols ser voluntari? Contacta amb nosaltres i t’informarem de totes les opcions que tens.