L’hàbit de prendre el sol s’ha erigit en els últims anys en tot un debat mèdic que enfronta oncòlegs, dermatòlegs, endocrins i cardiòlegs i que té desorientades moltes persones. Els estudis que alerten dels seus riscos i el vinculen al càncer s’encavalquen amb els que en lloen els beneficis i els que alerten del dèficit de vitamina D (que se sintetitza amb exposició solar) que pateixen amplis grups de població.
Amb aquell marc de fons, el Grup de Recerca en Radiació Solar de la Universitat Politècnica de València (UPV) ha optat per analitzar i quantificar quin temps d’exposició solar resulta saludable. O més concretament, per calcular quant de temps és necessari prendre el sol en cada època de l’any per sintetitzar la dosi necessària de vitamina D i a partir de quin moment la radiació solar resulta excessiva. I la seva conclusió és que en qualsevol mes de l’any el temps que es necessita per obtenir la dosi recomanada de vitamina D és inferior al que faria falta per provocar eritema o enrogiment al tipus de pell més habitual entre la població espanyola, de manera que és possible una exposició solar saludable.
María Antonia Serrano, autora principal del treball, detalla que els càlculs s’han fet prenent com a referència la irradiància solar ultraviolada mitjana a València en quatre mesos diferents –el gener, l’abril, el juliol i l’octubre–, en tres moments del dia diferents (a les 9, les 12 i les 15 hores solars), i suposant que a l’hivern i a la tardor les persones només exposen al sol un 10% del cos (cara, coll i mans), mentre que a la primavera i l’estiu n’exposen el 25% (cara, coll, braços i mans).
Els resultats –publicats a la revista Science of the Total Environment– indiquen que al juliol, al migdia, n’hi ha prou amb prendre el sol set minuts per assegurar-se una dosi suficient de vitamina D, temps molt inferior als 29 minuts necessaris per patir eritema. A la primavera, per a la mateixa quantitat de vitamina es necessiten 11 minuts d’exposició solar (i l’enrogiment arriba a partir dels 44), mentre que a la tardor fan falta 30 minuts (i per a l’eritema 70).
Quant a l’hivern, les dades ajuden a entendre per què un percentatge important d’espanyols presenta dèficit de vitamina D malgrat viure en un país amb tants dies de sol: per aconseguir la dosi mínima recomanada fan falta 130 minuts d’exposició, la qual cosa no implica risc de cremades (per cremar-se es requereix prendre el sol 150 minuts), però resulta poc viable perquè la majoria de persones no pot estar més de dues hores a l’aire lliure durant els migdies hivernals.
La investigadora matisa que la radiació també depèn del tipus de pell, de si s’utilitza protector solar, de la postura, de la forma del cos i de la roba, i el temps necessari per sintetitzar la vitamina es podria reduir exposant més superfície corporal al sol. A més la capacitat de produir vitamina D disminueix amb l’edat, i el potencial d’un adult de mitjana edat és del 66% respecte al que té un nen.
Serrano considera que els càlculs realitzats pel seu grup de recerca haurien de servir als metges per adoptar mesures que compensin la possible deficiència de la vitamina D en certes èpoques de l’any.
Aquesta vitamina es produeix per l’acció dels rajos ultraviolats sobre una sèrie de lípids que hi ha en l’organisme, encara que també s’adquireix a través d’aliments com el peix blau o alguns cereals.
La vitamina D –que en el nostre organisme és una substància denominada 25- hidroxicolecalciferol– és necessària per a l’absorció del calci i del fòsfor en l’aparell digestiu, i és essencial per al creixement i el manteniment dels ossos.
El seu dèficit es relaciona amb raquitisme i osteoporosi, amb la tendència a patir malalties autoimmunes com l’esclerosi múltiple, asma bronquial i diabetis tipus I, amb malalties cardiovasculars, infeccions, i malalties mentals com la depressió.