ES
El càncer es defineix, a grans trets, com un conjunt de malalties que es caracteritzen per la multiplicació incontrolada de cèl·lules del propi cos. Aquesta proliferació excessiva és deguda, en gran part, a l’acumulació de mutacions que no es poden reparar per la maquinària cel·lular i que alteren el cicle de divisió normal de la cèl·lula. Aquests factors desencadenen, en darrer terme, el desenvolupament de la malaltia.
Es podria pensar que el càncer és propi dels éssers humans, ja que ens ha acompanyat des de l’antiguitat. Existeixen manuscrits egipcis, datats al voltant del 2500 aC, en els quals es detalla amb precisió un mal descrit per la presència de “masses voluminoses al pit que es propaguen per sota la pell”. Avui dia, amb el coneixement mèdic de què disposem, costa imaginar una descripció més evident del càncer de mama. Al desert d’Atacama es va descobrir, a començament dels anys noranta, la mòmia d’una dona que datava de l’any 1000 aC. En analitzar-la, els investigadors descobriren que la mòmia presentava una massa dura en un braç; la massa era un osteosarcoma. L’any 440 aC, l’historiador grec Herodot va relatar la història de la reina Atosa de Pèrsia, afectada també de càncer de mama, i que sobrevisqué després de sotmetre’s a l’extirpació del tumor.
Segurament, es van documentar molts més casos de càncer al llarg de la història, però és probable que hagin passat desapercebuts, camuflats entre altres malalties molt més tràgiques, com epidèmies, malformacions o desordres neurològics. A més, avui dia sabem que el càncer és una malaltia associada a l’envelliment, per la qual cosa moltes persones que el podrien haver desenvolupat simplement no van arribar a l’edat perquè s’esdevingués.
Amb tot això, i amb l’estat actual de la malaltia, a vegades costa d’imaginar el càncer com un fet extrínsec de l’ésser humà. El tenim tan associat a la nostra manera de viure que resulta molt difícil veure que és un fenomen universal, que pot ocórrer allà on hi hagi cèl·lules en divisió en un teixit. Això inclou plantes i altres animals diferents de l’Homo sapiens. El cas de les plantes és particular, perquè, encara que poden sofrir tumoracions als teixits, rares vegades suposen un problema real per a la supervivència de la planta, i estan més associades a danys externs que a mutacions. En canvi, tots els animals posseïm cèl·lules que es comporten de manera similar i, per això, qualsevol és, en principi, susceptible de desenvolupar un tumor.
Els investigadors que han estudiat el càncer al regne animal saben que la malaltia no s’originà amb l’ésser humà, ni són les dels textos antics les primeres evidències de càncer en organismes vius; s’ha documentat la presència de tumors en diferents espècies d’animals prehistòrics, com tortugues i dinosaures, datats molt abans que els egipcis o la reina Atosa habitessin el planeta.
Ara bé, el desenvolupament de la malaltia no és comú en tots els animals, i tampoc l’origen ni la resolució clínica tenen per què ser iguals. De fet, no ho són. Però, és realment important saber si es desenvolupa el càncer en animals i com ho fa? Quines implicacions pot tenir això en la nostra pròpia manera de patir la malaltia?
Encara que no tots els animals sofrim els mateixos tipus de càncer, amb els mateixos símptomes o la mateixa incidència, la veritat és que totes les cèl·lules animals procedeixen d’un ancestre comú, i per això totes les espècies que pertanyem al regne animal compartim els mecanismes moleculars responsables, de manera més o menys important, d’ocasionar o evitar la formació d’un càncer. I aquí és on ve la part interessant, perquè, tot i comptar amb aquests mateixos mecanismes, petites variacions en aquests determinen la incidència de la malaltia en cada espècie.
És el cas dels grans mamífers, com els elefants o les balenes. Aquests animals són més grans perquè tenen més cèl·lules comparades amb els animals més petits. Més cèl·lules hauria d’incrementar la probabilitat d’acumular mutacions i, per tant, la probabilitat de patir un càncer hauria de ser més elevada. També suposaria una taxa més gran de divisió cel·lular, i més probabilitat que s’acumulin errors que la cèl·lula no pot reparar, la qual cosa constitueix un altre dels desencadenants de la malaltia. Això no obstant, aquests grans mamífers tenen una de les taxes de càncer més baixes del regne animal. Aquest fet es coneix com a “paradoxa de Peto”, i estableix que no hi ha correlació entre el nombre de cèl·lules d’un organisme i la incidència de carcinogènesi. Què significa això, en termes biològics? Doncs que aquests animals tenen mecanismes cel·lulars que els permeten contrarestar el que a priori suposaria una probabilitat més elevada de sofrir càncer.
I, efectivament, és així. Un estudi recent ha demostrat que les balenes, que poden arribar a viure fins a 200 anys, posseeixen més còpies d’una proteïna reparadora de l’ADN anomenada CIRBP. Això es tradueix en el fet que aquestes balenes són enormement eficients a l’hora de reparar danys ocasionats durant la divisió cel·lular, fet que disminueix moltíssim la probabilitat de sofrir càncer. Alguna cosa semblant s’esdevé amb els elefants: posseeixen vint còpies del gen que codifica per a la proteïna p53, davant de la còpia única que posseïm els éssers humans. La proteïna p53 rep el títol de “guardià del genoma”, perquè està implicada directament en mecanismes de reparació cel·lular, i la seva deficiència o mutacions són desencadenants coneguts de molts tipus de càncer. Un nombre més gran de còpies i de variants maximitza la capacitat que tenen els elefants per reconèixer i reparar danys cel·lulars.
Però que l’animal sigui més petit tampoc implica necessàriament una taxa més elevada de carcinogènesi. El cas més notable, que ha fascinat i encara fascina investigadors d’arreu del món, és el del farumfer (Heterocephalus glaber). Probablement, no és l’animal més atractiu segons els nostres estàndards, però sens dubte és el mamífer que més batalles ha guanyat a l’evolució. Malgrat tenir una grandària similar a la d’un ratolí, són extremadament longeus (poden arribar a viure fins a 30 anys), tenen una capacitat reproductiva molt superior a la d’altres mamífers i, a més, no pateixen càncer. Després de dècades d’estudi, sembla que aquesta resistència a desenvolupar càncer es deu a l’elevada producció d’àcid hialurònic, necessària a causa de la seva vida subterrània.
I, per descomptat, suposa un cas a part el coneixement que tenim del desenvolupament del càncer en animals domèstics. És també interessant, ja que suposa l’oportunitat de conèixer quins factors ambientals operen en el procés de tumorigènesi. Al cap i a la fi, les nostres mascotes conviuen amb nosaltres, en un entorn similar, i per això estan potencialment exposades a sofrir les mateixes malalties que nosaltres. Tanmateix, malgrat estar sotmesos a les mateixes pressions selectives, les diferències entre espècies acaben determinant la susceptibilitat a patir malalties de manera diferent. Per exemple, els gossos poden patir una forma de càncer transmissible per via sexual, cosa que no succeeix en els humans.
Així que, tornant a la pregunta inicial, es pot considerar útil destinar esforç i recursos a estudiar un tipus de càncer que no sols no afecta humans, i a més des del punt de vista dels animals salvatges? No seria més profitós destinar tots els esforços a com la malaltia ens afecta a nosaltres?
Evidentment, no. Comprendre als éssers vius amb els quals compartim entorn i temps, i amb els quals tenim cada vegada més contacte, és essencial en qüestions de salut pública. Però aquests estudis no tenen per què tenir “utilitat”: l’estudi de la naturalesa, l’observació d’altres espècies i la comprensió de les seves particularitats biològiques s’han d’estudiar per pura curiositat. Deixar-se instruir pel que ens envolta és essencial per aprendre i comprendre. I la realitat és que els animals, així com la resta de les espècies amb les quals compartim aquest planeta, ens han ensenyat, ens estan ensenyant i ens ensenyaran moltes coses, no sols relacionades amb el càncer, sinó amb la nostra pròpia naturalesa. Per això, totes les espècies són mereixedores de respecte i de cura per part de l’ésser humà.
Lidia Franco Luzón
Investigadora postdoctoral en els Programes ProCURE – Oncobell
Institut Català d’Oncologia
Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL)