Divendres, el dia que va començar el congrés anual de la Societat Americana d’Oncologia Clínica (ASCO) a Chicago, la gran estrella d’aquesta especialitat, la immunoteràpia, va passar a segon pla. Va ser, d’alguna manera, la reivindicació de les velles quimioteràpies i tractaments personalitzats.
Així ho va manifestar Don Dizon, del Comitè de Comunicació de la societat mèdica, qui ha destacat que no es pot abandonar cap enfocament per mantenir l’augment de la supervivència als càncers.
Un exemple molt senzill va ser l’estudi que va presentar John Neoptolemos, de la Universitat de Liverpool, en pacients amb càncer de pàncrees després de la cirurgia. L’assaig ESPAC-4 va comparar dos grups de 361 pacients. A un se li va tractar amb gemcitabina, una quimioteràpia. A l’altre, amb gemcitabina més capecitabina, una altra quimio. El resultat va ser que en el primer grup la supervivència a cinc anys va ser del 16%, i en el segon, del 29%.
“És un gran avanç trobar que en afegir una quimioteràpia genèrica no només augmenta la supervivència d’aquests pacients, sinó que ho fa amb molt poc efecte en la seva qualitat de vida”, comenta Smitha Krishnamurti, experta en càncer de pàncrees d’ASCO.
als nou mesos, un 42,2% de les dones que van rebre només quimioteràpia intravenosa havien empitjorat, mentre que les que van ser injectades també intraperitonealmente ho van fer en un 23,3%
Aquest últim aspecte, el que no augmentaven els efectes adversos, va ser destacat també per Neoptolemos, ja que aquest sol ser un dels grans inconvenients de les quimioteràpies.
El resultat final pot semblar escàs, però resulta molt important en un càncer que sol tenir molt mal pronòstic. Al món es diagnostiquen cada any 338.000 d’aquestes neoplàsies, i moren unes 331.000 persones per aquesta causa. Els avenços en aquesta malaltia han estat graduals, però comencen a veure resultats. El 1971, la supervivència a un any no passava del 10%.
Un altre resultat positiu amb un canvi en aparença senzill va ser el que va presentar Helen MacKay, del Princess Margaret Cancer Center de Toronto. Consisteix a donar quimioteràpia intraperitoneal (podria definir-se com en l’espai que envolta les vísceres del ventre) alhora que es dóna la tradicional intravenosa a dones amb càncer d’ovari després de la cirurgia.
Això últim va en augment, i ja s’empra en un 30% de les pacients amb la idea d’evitar recaigudes. El resultat més clar és que als nou mesos, un 42,2% de les dones que van rebre només quimioteràpia intravenosa havien empitjorat, mentre que les que van ser injectades també intraperitonealmente ho van fer en un 23,3%.
Aquests exemples mostren el valor del que els investigadors anomenen innovació incremental -que va poc a poc-. En part això és així perquè ja hi ha molta investigació en càncer, i la taxa global de curació ronda el 60%. Els estudis que es presenten són ja molt especialitzats, en grups petits que comparteixen molts trets comuns (mutacions, proteïnes anormals). Són, idealment, candidats a teràpies personalitzades, però també en ells les anteriors, les que semblen ja antigues, funcionen i són la base dels avenços dels últims 20 anys. I donar-los el primer dia del congrés més important de l’especialitat, amb 35.000 assistents, és una manera de reconèixer-ho.