Malgrat els nombrosos avenços que s’han fet els darrers anys per guanyar la batalla al càncer i que han aconseguit reduir l’índex de mortalitat en bona part dels tumors, hi ha encara alguns que es resisteixen i que presenten un baix nivell de supervivència. Un és el tumor cerebral i, més concretament, el que afecta les cèl·lules anomenades glials, que són les que sostenen les neurones.
El més fulminant d’aquests tumors, anomenats gliomes, és el glioblastoma, que és justament el més comú i el més maligne. Tant, que en el 85% dels casos el pacient es mor abans de dos anys després del diagnòstic.
Un equip de recerca liderat pel doctor Manel Esteller, director de l’Institut d’Investigació Josep Carreras, investigador ICREA i catedràtic de la Universitats de Barcelona, ha fet un pas en la recerca que pot ser transcendent en la lluita contra aquest tipus de tumor.
Després de quatre anys mirant d’identificar gens que controlen la producció de proteïna i que juguen un paper important en l’aparició de certs tumors, han aconseguit trobar un gen, anomenat NSUN5, que actua precisament en els casos –el 15% restant– que tenen una supervivència més alta. “El més important és que vam descobrir que l’alteració d’aquest gen es donava casi de forma exclusiva en els gliomes”, explica Esteller.
Aquest fet permet de fer un pronòstic de quins són els tumors que tindran millor pronòstic perquè s’ha vist que són justament en aquests casos en què l’expressió epigenètica del gen ha estat modificada. “Veiem que en aquests casos, l’expressió del gen s’ha silenciat, està mut”, precisa l’investigador.
L’explicació d’aquest comportament genètic que dona Esteller és simple. “Sembla que per selecció evolutiva un tumor cerebral que està a punt de morir-se acaba generant l’alteració de l’NSUN5, que l’enquista com si estigués aturat en el temps. Això fa que el càncer progressi menys i la supervivència s’allarga”, argumenta Esteller, que hi afegeix que “factors del microambient que envolten el glioma com la falta d’oxigen o de nutrients locals contribueixen a induir aquesta inactivació del NSUN5”.
Esteller considera que la troballa és important no només perquè aporta un marcador que permet de predir aquest 15% de casos amb bon pronòstic clínic, sinó perquè “fa suposar que si s’altera aquest gen en el 85% de casos amb mal pronòstic seria possible també canviar l’evolució clínica”. Esteller reconeix que “encara no se sap com fer-ho”, però destaca la importància de “continuar investigant perquè tocant aquest gent el 85% dels pacients que ara tenen mal pronòstic puguin tenir la mateixa supervivència”.