L’adolescència, és l’etapa de la vida que permet fer el traspàs entre la infantesa i la vida adulta i suposa per l’ésser humà una de les més grans metamorfosi de la seva vida.
És per tant un període complex, caracteritzat per canvis que esdevenen a tots nivells (físics, psicològics, socials i espirituals) i representa, per molts nois i noies, un moment vital complicat. Tanmateix, pot significar un moment de més complexitat quan un dels pares és diagnosticat d’una malaltia oncològica.
Com ja vam ressaltar en l’article anterior, la comunicació del diagnòstic de càncer, és fa molt difícil per moltes famílies que es planteixen com fer-ho i com explicar-ho als seus fills. Per tant, es fa necessari generar pautes per les famílies que es troben en aquestes situacions per tal de facilitar els diàlegs amb els seus fills adolescents.
Tal com vam explicar, els pares solen sobreprotegir de forma excessiva als infants davant la malaltia dels adults, però no passa el mateix quan es tracte d’un fill adolescent, on la majoria de famílies, solen abordar el tema, esperant que els adolescents reaccionin com els adults, que encara no són.
No hem d’oblidar que l’adolescent, inicia un distanciament necessari de la família d’origen, en la cerca de la seva pròpia identitat. El que desitja el noi/a és l’encontre amb els iguals, i normalment ho porta a terme mitjançant conductes imitadores que requereixin d’atenció social (gerga, llenguatge modificat, comportaments peculiars en la cura exterior i la gran importància que té la seva imatge corporal: roba igual que els amics, pírcings, tatoos, tints de cabells cridaners, abundant maquillatge, etc.).
Tot plegat, suposa imitar aquest món adult però a la seva manera, seleccionant el que els hi sembla més atractiu. Totes aquestes conductes l’ajuden a sentir-se integrat entre el grup d’amics o iguals. L’adolescent no vol ser diferent dels altres nois/es però necessita sentir-se diferent de la seva família i també de la resta de la societat.
Tenir un dels pares amb càncer, pot fer sentir a l’adolescent “diferent”, i no sentir-se “camuflat” entre els companys o grup. Sovint les famílies relaten que els seus fills es comporten davant la situació de malaltia amb cert “passotisme” actuant com si no passes res, com si en la família tot fos igual. I és cert que, segons els estudis, la gran majoria de joves actuen així.
En aquests casos es recomanable, que tant per part del pare/mare malalt, com per part d’altres familiars propers al noi/a, es generin actituds obertes que fomentin la comunicació i que facilitin l’arribada de la informació necessària sobre fets concrets del dia a dia del pacient: “demà em toca anar a l’hospital a fer la quimio”, “ demà passat em fan un TAC”, “avui quan arribis a casa, no hi haurà ningú per què anem a fer la visita de control, a veure com va la malaltia…”, etc.
D’aquesta manera, tot i que l’adolescent no pregunti i faci com si “res”, se li ofereix la oportunitat de preguntar, si li ve de gust i es sent capaç de fer-ho, i se’l manté informat; fent-li arribar el missatge: “estic aquí pel que necessitis”, “pots acostar-te com sempre”, “ho vivim junts”, “estem amb tu”, “també et tenim en compte en aquest moment ”.
En alguns casos el fill adolescent pot mostrar-se sobreprotector de forma excessiva amb el pare/mare malalt; en un primer moment aquest comportament pot agradar a l’adult, doncs l’expressió de cura per part dels fills sempre agrada als pares, però s’ha d’anar en compte, no es generalitzi o intensifiqui aquesta manera d’aproximar-se doncs, fàcilment es podria donar una inversió en el rol del fill envers el del adult, i no es tracta d’això. Els fills, tinguin l’edat que tinguin, són sempre fills, i no s’ha de confondre la relació patern-filial.
Per tant, aconsellem tenir en compte els següents aspectes:
– Generar moments d’interacció familiar que facilitin la comunicació entre els pares i els fills adolescents.
– Permetre i fomentar l’expressió de les emocions (per les dues bandes).
– Continuar clarificant i deixant clars els “límits” als fills adolescents (horaris, estudis, tasques, sortides, etc) com sempre s’ha realitzat en la família.
– Fer partícips als fills de l’experiència de la malaltia i dels tractaments oncològics (se’ls pot convidar a visitar l’hospital de dia on s’administra la quimio; poden acompanyar o col·laborar en la rapada del cabell, en l’elecció de la perruca o mocadors/barrets).
– Fer tot el possible per mantenir les seves rutines diàries: extraescolars, esports, contacte amb els amics, sortides amb l’institut, colònies, etc.
– Estar atents als seus “senyals” (silencis, discussions, absentisme escolar, consum de substancies tòxiques o augment en el consum de les mateixes).
– Contactar amb el tutor de l’institut, per tal de comunicar-li la situació que s’està vivint en la família i que afecta a l’adolescent, doncs és un lloc on passa moltes hores, acudeix diàriament i estableix vincles més enllà de la família. També és un lloc que pot fer-li arribar suport dels companys, mestres i especialitzat si s’escau (psicòleg, EAP, etc).
– No oblidar que es senten amenaçats per la situació i que un dels problemes principals és que es sentin exclosos d’aquest moment i per tant, de l’entorn familiar.
Per acabar, pot ser d’ajut el recordar la pròpia adolescència tot i les diferències temporals i circumstancials. El compartir amb humilitat i des de la major proximitat possible les dificultats de la vida amb els fills, pot ser dificultós però també pot representar una gran oportunitat per evolucionar plegats.
Dra. Sònia Fuentes i Sanmartín
Psicòloga Clínica
Unitat de Psicooncologia ICO-Badalona
Servei de Suport Integral
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol/Hospital de Mataró