Una de les mesures preventives de la crisi de la COVID-19 ha estat evitar, en la mesura del possible, el contacte físic i els desplaçaments. El voluntariat de les entitats federades a la FECEC s’ha adaptat a la situació de confinament i, malgrat el context, no ha parat de fer la seva tasca, acompanyant a través de trucades telefòniques o videoconferències.
Cinc voluntàries de les entitats d’AFANOC, Oncolliga, la Fundació Enriqueta Villavecchia (FEV) i La Fundació Roses contra el càncer expliquen com estan vivint la nova experiència de fer voluntariat des de la distància.
La Sílvia té 52 anys i en fa tres que és voluntària d’acompanyament domiciliari d’un infant a la FEV. Arrel del confinament provocat pel coronavirus, s’ha vist obligada a dur-lo a terme a través de r mitjans telemàtics. “Un cop per setmana fem una videotrucada i realitzem activitats, principalment artístiques. Amb la videotrucada i una càmera de suport, busquem imatges, fem els dibuixos i en parlem”, diu la Sílvia.
Amb la pandèmia, els voluntaris s’han hagut de reinventar i adaptar-se a les possibilitats de cada entitat i del nou context. La Silvia explica que al principi li semblava difícil poder fer un bon acompanyament a distància però a mesura que han anat passant les setmanes, diu, que la relació és la mateixa i que és bonic esperar el dia de la trobada. “Potser, en certa manera, és més intensa, perquè durant aquesta estona no hi ha cap element de distracció. Imagino que també dependrà de l’edat de l’infant, però en el meu cas ha estat fàcil”, explica la Sílvia.
La Montse Oliva té 59 anys i en fa 5 que fa tasques de voluntariat domiciliari a l’AFANOC. Igual com la Sílvia, anava a casa de l’infant o adolescent un parell d’hores cada setmana per tal d’ acompanyar-lo fent diverses activitats en funció de l’edat i de les necessitats. Com amb la resta de voluntariats, la tasca que realitza la Montse ha hagut de canviar a causa del confinament. “Des de l’AFANOC es van buscar alternatives per no perdre el contacte amb els infants i les seves famílies establint vies constants de comunicació per seguir proposant activitats”, diu.
En el cas de la Montse, la solució va ser mantenir el voluntariat a distància, a través de sessions d’Skype coordinades per AFANOC. “Malgrat no poder fer ni la meitat de les coses que fèiem habitualment, ens podem veure i compartir com ens va la vida a través d’una pantalla”. La voluntària troba molt a faltar el fet de conviure setmana rere setmana amb els infants. “Tenint en compte que aquestes famílies estan més conscienciades que la majoria de la població amb tots aquests temes de confinament, ho accepten amb alegria. Tot un exemple a seguir!”, remarca.
I és que segons la pròpia testimoni, aquests infants i les seves famílies, tornen a reviure per la realitat del coronavirus, situacions que ja havien passat anteriorment pel càncer…. confinament a l’hospital, sense poder sortir al carrer i, un cop a casa, no poder sortir, no poder anar a l’escola i no poder fer escapades de cap de setmana, ni vacances. “Són persones valentes i fortes que lluiten un dia rere l’altre, sempre amb un somriure i una paraula amable per qui els acompanya”, afegeix.
La Josi Cano té 57 anys i es voluntària d’Oncolliga des de 2011. Arrel del confinament fa acompanyament virtual amb persones amb càncer o els seus familiars via telefònica. Per la Josi, aquesta nova experiència és positiva. “Si bé no té la mateixa calidesa del tracte humà directe, son persones que ja estan esperant la teva trucada i estan obertes a aquest fet nou de comunicació. Un somriure per telèfon no és mateix… però l’altre persona el rep i ho agraeix igualment”, diu la Josi.
Segons la voluntària, els usuaris s’han adaptat molt bé a la distància. “A una persona ja li feia acompanyament domiciliari abans i, encara que diu que enyora les passejades, sempre parlem força estona i ja tenim assumit el fet de no tenir tracte directe”.
A Oncolliga també hi ha la Mónica Seguel, de 51 anys. Ells du des de 2018 fent acompanyament telefònic a pacients oncològics. Abans del confinament aquest acompanyament el feia a la unitat de cures pal·liatives.
La Mònica explica que, en la situació actual, l’acompanyament es fa d’acord amb les necessitats i recursos de l’usuari. Pot ser només trucada telefònica o vídeo conferència. “Tenint en compte el context actual, em sembla una tasca necessària perquè d’alguna manera contribueixes a alleujar els sentiments que acompanyen els processos de malaltia, moltes vegades accentuats pel confinament”, explica la mateixa voluntària qui afegeix: “els usuaris sempre són molt agraïts, és un agraïment profund”. Si bé la comunicació virtual potser no és una opció ideal, els usuaris continuen sentint-se escoltats i això és positiu. “Tot allò que reps d’aquest intercanvi és un regal”, diu la Mònica.
La Montserrat Sastre té 59anys i en fa 5 que és voluntària a la Fundació Roses contra el Càncer. Ella no ha deixat la via presencial i un cop a la setmana fa la compra i la porta a casa d’una de les usuàries de la Fundació. Ho fa amb tota la protecció. “Surto de casa meva amb el cotxe, porto guants, mascareta i un esprai per desinfectar. Abans i després d’entrar al supermercat em passo l’esprai per les mans i faig el mateix abans i després de deixar la compra a casa de la senyora i guardo la distància de seguretat quan faig l’entrega”, explica. La Montse està contenta de poder ajudar perquè creu que el seu paper com a voluntària és molt necessari i útil i els usuaris ho agraeixen.
L’aïllament per coronavirus ha canviat el dia a dia de les voluntàries que, tanmateix, no han abandonat mai la seva tasca solidària. Aquests són només alguns exemples de testimonis sobre com els usuaris i voluntaris han viscut la quarantena reinventant-se per mantenir el contacte amb aquelles persones que més ho necessiten.