Reiniciar la vida després del càncer: un repte de tota la societat

Cada any es curen més pacients amb diferents tipus de càncer i, afortunadament, hi ha més persones que ja no reben tractament però que requereixen un seguiment especial i coordinat amb altres àmbits de la societat.

S’estima que cada any hi haurà 100.000 nous llargs supervivents amb necessitats especials que cal definir adequadament. Els aspectes físics, socials, laborals, psicològics i emocionals d’aquestes persones que han superat un càncer haurien d’estar contemplats per les institucions, empreses i societat en general, per poder afrontar amb recursos les seves necessitats. tots els agents implicats: governs, institucions públiques, sindicats, teixit empresarial i teixit social.

L’elevada supervivència és un fet real i, per tant, els problemes de salut relacionats amb les seqüeles de la malaltia i amb el tractament és un tema important que no podem obviar. El tractament també deixa seqüeles emocionals, dificultats en l’àmbit laboral, problemes  per accedir a assegurances privades de vida i salut i dificultats per accedir a productes financers.

Les seqüeles emocionals, per exemple, després de patir un càncer, persisteixen en un 38% dels pacients fins i tot un cop acabat el tractament, segons la Occupational Safety and Health Administration (OSHA), l’organisme oficial encarregat d’assegurar la seguretat i salut dels treballadors. Per tant, no tot s’acaba quan tens l’alta, sinó que llavors, la persona, ha de tornar a la seva rutina anterior, al seu dia a dia, sent una altra persona.

Al finalitzar el tractament, aquestes persones tendeixen a sentir, més que felicitat, una barreja de desesperança i abandonament. En acabar la fase activa de tractament contra la malaltia, totes les forces i l’energia focalitzades envers la curació queden en segon pla, essent reemplaçades per una sensació de solitud i desprotecció. Per altra banda, creix gradualment l’acceptació com a persona supervivent, i moltes persones experimenten un canvi dels valors personals, restablint les seves prioritats personals i la seva manera de viure la vida, tot i la incertesa que la malaltia pugui tornar.

La reincorporació al món laboral després del càncer també representa un factor molt prevalent i amb una repercussió important. Tot i que gran part dels supervivents poden tornar a la seva feina (al voltant del 60%), molts no poden fer-ho per les limitacions derivades de la seva malaltia o el tractament.

En el primer cas parlem de reincorporació, mentre que en el segon parlaríem de reinserció. Segons l’OSHA, a Europa s’estima que es diagnostiquen 3,4 milions de nous casos de càncer, dels quals, la meitat (1,2 milions) es troben en edat laboral.. En els casos en què no és possible treballar de l’ofici o feina habitual a causa de les seqüeles, seria molt recomanable fer un acompanyament, facilitant l’accés a serveis d’orientació i acollida, i oferint cursos de formació per a desenvolupar noves habilitats que puguin facilitar el canvi de feina.

No obstant, actualment, des de les institucions publiques o en l’àmbit privat no existeixen gaires serveis d’orientació laboral específicament per a les persones que han superat un càncer.

Els aspectes socials i de reincorporació al món laboral s’haurien d’integrar de manera precoç en l’atenció després de la fase activa del tractament contra el càncer. Aquestes polítiques haurien de centrar-se en les persones, ajudant-les a apoderar-se, desenvolupar competències i habilitats noves i proporcionant les eines que els permetin fer-ho. El servei específic com Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer, de la FECEC és un primer pas, però no suficient.

Estem davant una paradoxa: la societat inverteix molts recursos i esforços en curar, però després s’oblida de les necessitats que té aquest col·lectiu. Cal incidir en aquest tema i calun compromís de tota la societat  per abordar el problema.

.