Acostumem a relacionar la felicitat amb les grans gestes, tenir una casa molt confortable i un apartament a la platja o a la muntanya. Somniem amb l’últim model de cotxe i les comoditats de què disposa.
Estem convençuts que no hi ha altra manera de ser feliç que l’assoliment de béns materials i posem totes les nostres energies en aquesta fita. Busquem un bon lloc de treball que ens ho permeti, ens comparem amb familiars, companys de feina, amics i intentem no quedar enrere.
Malgrat aquests esforços, no ens adonem que l’assoliment dels objectius no suposa, de cap manera ser més feliç, sempre busquem nous punts de comparació. Cada estatus serveix per posar el nostre objectiu en el següent, mai ens sentim satisfets.
Aquesta cursa només ens porta a un estat de frustració constant per la por de perdre allò que hem aconseguit i per la incertesa de si podrem anar més lluny.
Estem en un estat de competició constant amb tothom i amb nosaltres mateixos. La vinculació més important la tenim amb els objectes que desitgem sense comprendre que aquests objectes són impermanents, efímers.
Quan la vida davalla i comencem a perdre la salut, sigui progressivament amb el pas dels anys o de forma sobtada per una malaltia o un accident, de cop ens fem conscients de la transitorietat de la vida. Res és per sempre. Tot allò pel que havíem estat lluitant esdevé fútil i comencen a prendre importància elements que havíem deixat de banda.
Els /les voluntaris/es en l’àmbit oncològic que fan acompanyaments a domicili o als hospitals a malalts en estat avançat de la malaltia poden donar testimoni del canvi que es produeix en aquestes persones.
La naturalesa del canvi està directament relacionat amb el grau d’aferrament que la persona ha tingut amb els béns materials durant la seva vida. Com més aferrats estiguem a coses materials, més ens costarà sentir-nos lliures i estimar les coses importants, més relacionades amb els aspectes emocionals o espirituals.
Un voluntari d’Oncolliga explicava, en una reunió, l’acompanyament que feia a la Cati. L’anava a buscar a casa molt d’hora del matí i l’acompanyava a un hospital de Barcelona.
Allí li feien una analítica i després havia d’esperar la visita amb la doctora. En aquest espai de temps es dirigien al bar per menjar alguna cosa, ja que estava en dejú per poder fer l’analítica.
La Cati es deixava anar del braç del voluntari i es repenjava al mostrador del bar on hi havia un seguit de pastes. La cara se l’il·luminava, els ulls anaven de dreta a esquerra sense saber quina pasta triar, els llavis li anaven dibuixant un somriure de felicitat indescriptible.
El voluntari descrivia aquell rostre de felicitat. Se li feia difícil d’entendre què podia sentir aquella persona davant unes quantes pastes de brioixeria.
El Llorenç es passa tota la setmana esperant la voluntària que l’acompanyarà a veure l’hort que ha treballat durant anys i poder saludar el seu gos.
La preocupació més gran durant la setmana és si estarà en condicions per poder pujar i baixar del cotxe. Per res es vol perdre aquesta visita. Els dies que no ha estat possible, es queda consternat i decebut, frustrat.
Sovint caiem en l’error de pensar que, aquests desitjos, no són sinó capricis del malalt. Res més lluny de la realitat. En aquests moments en què ja s’estan comptant els dies que ens queden de vida, no hi ha lloc pel caprici. Allò que es demana té un sentit vital per la persona.
A la Montserrat li van pujar un ou ferrat a l’habitació, saltant-se tots els protocols de l’hospital. Els familiars van viure aquella escena com l’últim favor que li podien fer en vida. És el que més desitjava en aquells moments, menjar-se un ou ferrat.
Sempre recordo que la meva àvia deia que, en el moment de la mort, li posessin una mica de cafè als llavis.
En tots aquests actes, o gairebé tots, hi pot intervenir el/la voluntari/a. Si comprenem que la nostra vida és efímera, que la vida és pura transitorietat i que els béns materials no ens aportaran la felicitat, ens serà fàcil entendre quines són aquelles coses que donen sentit a la vida.
Són aquelles coses que afloren quan la consciència ens avisa que la vida en aquest món se’ns acaba. Si ens hi esforcem una mica, podem gaudir d’aquesta experiència, malgrat que ens trobem en un bon estat de salut i que la vida ens somrigui.
Des del voluntariat se sol dir que allò que rebem és més gran que el que oferim. Sens dubte és així, sobretot a través d’aquestes petites grans coses que aporten uns segons de felicitat.
La persona malalta es comunica a través dels sentiments i les emocions que brollen de l’estat en què es troba. Només la podem entendre si ens situem en el mateix registre.