Cada vegada són més les dones que, després de superar un càncer, desitgen ser mares. L’augment de l’esperança de vida de la dona ha retardat el moment en què les dones decideixen ser mares.
D’altra banda, també veiem un augment en la incidència del càncer de mama en la dona jove (entre 25-44 anys). Concretament un 14,8% del total de casos, segons l’Institut Català d’Oncologia.
En els últims anys el diagnòstic precoç i la millora en els tractaments també han permès augmentar la supervivència en càncer de mama, sent en l’actualitat superior al 80%. Tot això ens deixa amb un grup de supervivents amb bona qualitat de vida i el desig de ser mares.
En aquest sentit, els científics encara són força cautelosos, però s’han fet passos importants en aquest tema. Més enllà d’aquest context, cada vegada que una dona que s’ha recuperat d’un càncer sent el desig de ser mare, el més habitual és que es plantegi molts interrogants: puc fer-ho? quines condicions he de complir?, a quins riscos m’exposo durant la gestació?, i el meu fill?
Hi ha una creença bastant estesa sobre el fet que l’embaràs és un factor de risc que augmenta les probabilitats de recidiva, és a dir, que el càncer reaparegui. En paraules de la Societat Nord-americana contra el Càncer (ACS), “hi ha una certa inquietud en el fet que els nivells hormonals elevats que sorgeixen com a resultat de l’embaràs puguin augmentar la probabilitat que el càncer torni a aparèixer en una dona que ha patit càncer” .
Els especialistes admeten que és possible que aquests canvis a nivell hormonal, sobretot durant el primer trimestre de la gestació, accelerin el desenvolupament d’un tumor incipient o de metàstasi fins a aquest moment ocults. En qualsevol cas, l’efecte de l’embaràs no seria la reaparició del càncer, sinó l’avançament d’un procés preexistent. Com a contrapartida, està demostrat que ser mare (sobretot abans dels 30 anys) i alletar el nadó són factors que redueixen el risc de càncer de mama.
Un altre element important que cal tenir en compte és el temps que s’ha de deixar passar des del final del tractament contra el càncer fins al començament de la recerca de l’embaràs. Els metges no tenen una resposta exacta encara que, en general, parlen d’un mínim d’entre un i dos anys, període durant el qual el risc de recaiguda és més gran. No obstant això la ACS recomana que cada dona consulti el seu oncòleg perquè valori el seu cas de forma individual.
Un altre temor és la possibilitat que la malaltia o el seu tractament tinguin conseqüències negatives per al nadó. És a dir, que es pugui transmetre al nen, com a tret hereditari, la predisposició a patir càncer. En aquest cas, la mateixa ACS remarca, sobre això, que no existeix cap historial mèdic que certifiqui o evidenciï aquesta creença. Segons aquest organisme, “no hi ha cap augment en la taxa de defectes congènits, ni problemes de salut a llarg termini, entre els nens que neixen de mares que han patit càncer”.
Què passa amb la fertilitat després del tractament del càncer?
Després de superar un càncer la fertilitat de la dona pot quedar compromesa ja que l’efecte de la quimioteràpia sobre la fertilitat és similar al del pas d’uns 10 anys de temps viscut. Les cèl·lules germinals ovàriques són molt sensibles a la toxicitat cel·lular dels quimioteràpics i provoquen l’absència de menstruació (amenorrea) de forma reversible o permanent.
Recuperar la menstruació no vol dir que no hi hagi una fallada en la fertilitat. La presentació d’una fallada en la funció ovàrica dependrà del tipus de tractament, dosi, edat de la pacient…
Davant d’això, hi ha diferents aspectes que s’han de valorar abans d’iniciar el tractament contra el càncer. Els experts recomanen diferents solucions: utilitzar quimioteràpics menys tòxics per l’ovari i tractaments que redueixin la toxicitat de la quimioteràpia a nivell de les cèl·lules de l’ovari.
També existeixen altres mètodes per preservar aquesta fertilitat. Abans del tractament, és possible reservar teixit ovàric, ovòcits o embrions mitjançant la congelació per poder utilitzar-los un cop acabi el tractament i el temps prudencial que requereixi cada cas.
Escollir quina de les opcions és la més indicada sempre dependrà de cada cas individual i de la necessitat de no haver d’endarrerir el tractament.