En articles anteriors he parlat d’alguns valors del voluntariat com ara la capacitat de saber escoltar activament, entenent aquesta capacitat com una actitud proactiva integral, una atenció màxima de tots els sentits per part del/la voluntari/a.
Estar al cas de tots els missatges que emet el malalt de forma verbal o corporal. També he parlat de la importància dels petits detalls que prenen importància en els moments en què es troben les persones malaltes a les quals acompanyem. Petites coses que passen desaparcebudes en el dia a dia com observar un paisatge, mirar unes fotografies o prendre un cafè.
Aquests valors i altres com per exemple, respectar el silenci, el compromís, saber compartir, l’altruisme, etc., es poden desplegar amb facilitat i lliurement quan el/la voluntari/a disposa d’una actitud d’empatia i assertivitat i compti amb una capacitat de resiliència adequada a la feina que està realitzant.
La qüestió és: podem ser empàtics? Què vol dir ser empàtics? Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, el grup o l’individu amb el qual hom es relaciona.
És extremadament díficil i complicat que un ser humà entengui i comprengui en tota la seva magnitud com es pot sentir una persona al final de la seva vida si personalment no ens hem trobat en aquesta situació. Sovint, quan estem acompanyant en moments difícils, utilitzem la frase: t’ntenc perfectament. És veritat això?
Tenim la facultat d’entendre i comprendre allò que no hem viscut? Certament que no d’una manera integral. Quantes vegades diem: ara que estic passant per l’experiència, entenc què volies dir. Per tant és difícil que ningú pugui arribar a un grau important d’empatia en aquests moments d’acompanyament de situacions tan extremes. Només l’experiència directa ens permet entendre i comprendre adequadament.
Una bona pràctica de meditació ens pot permetre apropar-nos una mica a l’empatia, ja que ens desposseïm de tota raó i racionalitat, ens buidem d’arguments que pretenen explicar-nos allò que tenim al davant. En paraules de Pablo d’Ors: és en el no ser que l’ésser brilla en tota la seva esplendor. Només si ens despullem de la nostra part racional i de tot pensament, ens aproparem a l’empatia en el seu estat més pur.
Passem al segon punt que proposava com indispensable per tal que un/a voluntari/a pugui desplegar tots els valors amb fluidesa i seguretat i faci un acompanyament apropiat a les necessitats de la persona malalta. Aquest punt fa referéncia a l’assertivitat.
Tornem a la definició que ens proposa l’Enciclopèdia Catalana. Segons aquesta, l’assertivitat és: la capacitat personal d’expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera positiva, lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives.
Si arribem a un elevat grau d’empatia, estarem sotmesos a una pressió emocional més forta perquè entendrem i comprendrem la situació real de patiment i d’angoixa de la persona malalta i/o dels familiars. Aquest grau de consciència ens dificultarà el correcte exercici de l’assertivitat. A cops queiem en estereotips socials i frases fetes que no ajuden a la persona malalta, més aviat ens alliberen de la nostra ansietat davant de la situació.
Alba Payàs, en el seu llibre “El mensaje de las lágrimas”, ens mostra un seguit d’expressions que no hem d’emprar en aquests moments perquè no ajuden. Per exemple, mai hem de dir coses com: ja veuràs que el temps ho cura tot, o ara ja no pateix, etc. En casos de morts perinatals, Alba Payàs recomana no dir: ara has de quedar-te embarassada de nou, o millor ara que més endavant, etc. També parla d’expressions lligades a creences religioses com: és la voluntat de Déu, o Déu s’emporta als seus preferits, etc.
Totes aquestes expressions demostren que no tenim prou cura de ser assertius, la situació ens desborda emocionalment i les frases ens ajuden més a nosaltres que als familiars de la persona que ha mort.
Finalment unes paraules sobre la resiliència. Tornem a l’Enciclopèdia. La resiliència és la resistència a les adversitats que manifesten algunes persones, infants i joves, que evolucionen favorablement malgrat haver estat sotmeses de manera continuada a estímuls negatius.
Queda clar que els/les voluntaris/es que actuen en unitats de cures pal.liatives o en domicilis amb malalts terminals, ho fan en ambients adversos i de gran patiment on és fàcil empeltar-se de les emocions que senten les persones malaltes i els seus familiars. El/la voluntari/a ha d’aprendre a gestionar de forma adequada aquesta allau de sentiments a flor de pell que es respira en l’ambient. En la mesura que ho pugui fer, serà més o menys resilient.
La resiliència ens ajudarà a gestionar els impactes emocionals més forts, permetent-nos un grau més elevat d’assertivitat quan ens adrecem a les persones en estats de gran vulnerabilitat i apropar-nos adequadament a un nivell apropiat d’empatia.
Aquesta conjunció d’actituds permetrà al/la voluntari/a fer emergir amb força tots els valors més genuins de l’acompanyament.
Jordi Puig i Ustrell
Psicòleg
Coordinador del voluntariat a Oncolliga a la seu de Terrassa