La immunoteràpia ha passat a un primer pla pel que fa a les opcions futures de tractament per al càncer.
L’evidència demostrada en estudis clínics que una proporció de pacients amb melanoma, malaltia de Hodgkin, càncer de pulmó, ronyó i bufeta poden beneficiar-se del tractament amb anticossos permet pensar que aquests nous fàrmacs es convertiran en un tractament estàndard en poc temps.
L’interès dels oncòlegs i pacients en activar el sistema immune contra el càncer ve de molt lluny. Aquest sistema té capacitat de memòria, de recordar allò que ha atacat i fer-ho de nou davant la mateixa agressió. Aquesta propietat permetria fer front al càncer.
Però durant molts anys la promesa de la immunoteràpia només es veia en molt pocs pacients i en molt pocs tipus de tumors. Ara sabem que el problema principal era que aquests intents d’activar el sistema immune estaven limitats pels seus mecanismes d’autoregulació (els propis frens del sistema defensiu). Allò que necessitàvem no era donar vacunes o altres tractaments per activar el sistema immune, sinó que calia llevar els mecanismes inhibidors que impedeixen matar les cèl·lules tumorals.
A mitjans dels 2000 es van desenvolupar anticossos que bloquejaven un d’aquests frens. Es tracta de la molècula CTLA-4, que es troba a la superfície dels limfòcits T (cèl·lules del sistema immune) i mitiga la resposta immunològica. Un d’aquests anticossos -ipilimumab, amb nom comercial de Yervoy- està actualment aprovat per al tractament del melanoma metastàsic. Aquest anticòs pot donar respostes duradores que persisteixen durant anys, però ho fa en una proporció molt baixa de pacients i amb el risc d’induir efectes secundaris relacionats amb una hiperactivació del sistema immune atacant a òrgans normals (autoimmunitat).
Un altre dels frens són les molècules PD-1, que també estan en els limfòcits T. La seva funció consisteix en identificar les cèl·lules sanes per no atacar-les. Per això, busca a la superfície cel·lular, el receptor PD-L1. Si una cèl·lula té aquestes molècules, els limfòcits T la identifiquen com a sana i no la agredeixen. Però entre els mecanismes de resistència que han desenvolupat alguns tumors hi ha el de camuflar incorporant el PD-L1. D’aquesta manera, el limfòcit identifica la cèl·lula tumoral com no perillosa i no l’ataca. I el tumor segueix proliferant sense que es desencadeni una resposta del sistema immune.
Els anticossos que bloquegen tant el PD-1 com el PD-L1 per evitar que es produeixi aquest camuflatge de les cèl·lules tumorals tenen més potència contra els tumors i presenten menys efectes secundaris que els que bloquegen la molècula CTLA-4; i probablement són els agents antitumorals amb més projecció en aquests moments. En els últims tres anys hem vist respostes duradores (mesures en anys) en pacients amb melanoma avançat, càncer de pulmó i de ronyó.
El 2014 s’han aprovat els primers medicaments destinats a bloquejar el PD-1 per al tractament del melanoma. A més, estem entenent per què alguns pacients responen a aquest tractament i altres no, cosa que permet pensar que podrem desenvolupar combinacions de fàrmacs que aportin benefici a un nombre major de pacients i de tumors.