El càncer és un problema de salut pública creixent als països de la Unió Europea. El 2024 es van diagnosticar aproximadament 2,7 milions de nous casos de càncer a la UE, l’equivalent a 5,1 nous diagnòstics per minut. Des de l’any 2000, el nombre de nous casos ha augmentat més d’un 28%, tant en homes com en dones.
Els sistemes d’atenció oncològica a Europa encara presenten mancances a l’hora d’oferir una atenció d’alt valor. Això es reflecteix en els retards en l’accés als serveis oncològics, les diferències innecessàries en la qualitat assistencial i en els resultats en salut, així com en uns serveis que no sempre estan alineats amb les necessitats de les persones.
Alguns exemples d’aquesta situació són:
Entre el 15% i el 40% dels pacients amb càncer colorectal són diagnosticats a través dels serveis d’urgències, una via associada a resultats clínics significativament pitjors.
Hi ha una gran variabilitat en el diagnòstic precoç del càncer de pròstata en homes de 75 anys o més: mentre que als Països Baixos el 53% dels casos es detecten en estadis inicials, a Luxemburg aquesta xifra arriba al 81%. Aquestes diferències reflecteixen pràctiques desiguals de cribratge, que poden comportar diagnòstics massa tardans en alguns casos i tractaments innecessaris en tumors de creixement lent en d’altres.
Menys d’un de cada tres pacients oncològics atesos a l’atenció primària considera que rep una atenció centrada en la persona. Aquest percentatge oscil·la entre el 42% a Bèlgica i el 16% a Grècia, principalment a causa de la fragmentació de les dades, una coordinació insuficient entre serveis i una participació limitada dels pacients en la presa de decisions.
- Per millorar el valor dels sistemes d’atenció al càncer, es proposen quatre prioritats polítiques:
- Desenvolupar itineraris assistencials integrats, que connectin el diagnòstic, el tractament i la supervivència. L’experiència de països com Dinamarca i Suècia demostra que els circuits de derivació ben definits, els terminis diagnòstics establerts i els equips multidisciplinaris afavoreixen un accés més ràpid i equitatiu a l’atenció.
- Optimitzar l’ús dels recursos incorporant la innovació tecnològica. Mesures com el cribratge estratificat segons el risc, la potenciació dels tractaments ambulants en lloc dels ingressos hospitalaris o l’ús de medicaments biosimilars poden generar importants guanys d’eficiència sense comprometre la qualitat assistencial, tal com s’ha demostrat en països com Àustria o Estònia.
- Enfortir les infraestructures de dades per implantar i monitorar estàndards assistencials basats en l’evidència. La certificació dels serveis oncològics i els estàndards de qualitat clínica a Alemanya, així com els mecanismes transparents de retorn d’indicadors de qualitat als Països Baixos, són exemples de bones pràctiques per impulsar la millora contínua de l’atenció.
- Situar l’atenció centrada en la persona com un pilar del sistema oncològic, promovent una major participació dels pacients en la presa de decisions, el suport a l’autogestió de la malaltia i un seguiment coordinat, tot garantint també el seu benestar psicològic, social i econòmic, tal com demostra l’experiència de França.