El/la voluntari/a que fa acompanyament a persones malaltes en fase avançada de la malaltia, acostuma a assolir un grau molt elevat de vinculació afectiva i emotiva amb aquestes persones. S’il.lusiona, sent, s’emociona. Estreny i viu la relació. S’estableix un lligam proper a l’amistat i, en alguns cops, fins i tot familiar.
En aquests tipus d’acompanyaments cal diferenciar aquells en què la persona malalta se li ha diagnosticat un estat pal.liatiu amb un pronòstic d’uns mesos de vida, d’aquells que són ingressats en una Unitat de Cures Pal.liatives i només tindran uns dies de vida.
En el primer cas, el/la voluntari/a tindrà temps per crear una vinculació més estreta amb la persona malalta, per tant són els tipus de situacions on el voluntari haurà de fer, més a fons, el treball d’acceptació i inici del dol.
En el segon cas, el/la voluntari/a ha d’estar preparat/da per una pèrdua constant. No hi ha temps de crear una vinculació tan profunda ni de conèixer tantes experiències vitals de la persona malalta, ni la possibilitat d’iniciar un dol avançat.
Per tant, l’enfoc és diferent en cada un dels casos. El primer permet un temps d’adaptació a cada servei i el segon ofereix un treball d’acceptació d’un traspàs immediat.
En els acompanyaments amb més durada, el/la voluntari/a haurà de fer el treball emocional a part, en sessions de supervisió i de suport guiades pel professional responsable del voluntariat
El/la voluntari/a no és un familiar ni un amic ni un professional. Malgrat això, en aquells casos en què l’acompanyament dura uns mesos, la relació que s’estableix amb la persona malalta li permet entrar en el seu món més íntim.
Sol passar que la persona malalta fa dipositari/a al/la voluntari/a de pensaments i vivències mai expressades a familiars o amics. En aquests moments quan el malalt necessita avocar records amagats, apareix la figura del/la voluntari/a completament neutra. Una figura que només escolta i acompanya.
No jutja ni valora ni aconsella. Només escolta i acompanya. No fa menció de la situació personal del malalt que potser està fent una negació o es troba immers en un pacte de silenci familiar que no li permet parlar-ne. Segur que aquest moment representa un gran alliberament pel malalt pel fet de sentir-se respectat i comprès en els seus silencis. En tot cas, és la persona malalta qui indica el moment de parlar de la seva situació real i que accepta que l’acompanyem en aquest camí.
Ans al contrari, pel voluntari/a representa un moment delicat de gestionar. La sinceritat de la persona malalta afavoreix l’apropament espiritual. En alguns casos el/a voluntari/a pot fer un paral.lelisme entre l’experiència viscuda amb la persona malalta i experiències viscudes amb algun familiar propi. Li pot recordar la malaltia d’una filla, del pare o la mare, etc. En aquesta relació, el/la voluntari/a reviurà emocions passades, alegries, tristeses que haurà de gestionar adequadament.
El/la voluntari/a ha de ser empàtic/a i molt assertiu/va en les seves intervencions. Pot riure i plorar amb la persona malalta, però ha de tenir cura de no transferir les emocions derivades de la seva història personal. Haurà d’apropar-se emocionalment oferint tot l’amor de què sigui capaç, sabent que no es tracte d’un familiar, però sí d’un ser humà que està patint.
La pràctica de l’empatia ajudarà al/la voluntari/a a posicionar-se únicament en el punt de vista i l’experiència de la persona malalta. En aquest sentit cal que el/la voluntari/a es situï correctament davant del nou repte i faci un treball d’acceptació de la situació amb què haurà de conviure. Això passa per una reorganització emocional i un inici de procés de dol per la pèrdua que es produirà.
En aquest procés és de vital importància el paper del/la coordinador/a de voluntariat. Aquest/a haurà de valorar adequadament que el/la voluntari/a a qui assigna l’acompanyament sigui capaç de fer aquest camí amb garantia d’èxit, l’haurà d’acompanyar durant tot el procés i procurar-li un temps de descans després de cada servei on s’hagi produït una pèrdua.
El/la voluntari/a també deixarà de veure a la família quan acabi el servei per la defunció de la persona malalta. Normalment es permet una última visita d’acomiadament donat que és molt habitual la bona relació amb els familiars que també reben el suport del/la voluntari/a.
Un cop finalitzat el servei i havent-se acomiadat de la família, el/la voluntari/a ha de fer el seu propi procés de dol. Caldrà integrar i acceptar la pèrdua, buscar un espai per poder manifestar les emocions i que entengui que la persona a qui ha acompanyat ja forma part del passat. Finalment ha de reorganitzar la seva vida permetent que el record sigui cada vegada menys dolorós.
Jordi Puig
Psicòleg. Treballador de la Fundació Oncolliga a la Seu de Terrassa.