Quan parlem de voluntariat d’acompanyament a malalts en situacions crítiques de salut, sempre tenim en compte el respecte al malalt, un respecte integral a la persona, a allò que és i com es comporta. De què parla i com ho parla.
Acostumem a dir que el/la voluntari/a escolta més que parla. No jutja ni entra en polèmica en cap tema, simplement escolta i acompanya. Per diferenciar i donar rellevància a aquesta escolta en diem escolta activa. Però a què ens referim quan diem escolta activa?
Pot semblar contradictori quan anomenem activa l’escolta que fa el voluntari enfront a què entenem a ser actiu en qualsevol altre àmbit de la vida. Entenem una persona activa com aquella que actua promptament, amb diligència. Actiu implica acció, moviment.
Parlem del mateix quan diem que un voluntari ha d’exercir una escolta activa? Certament que no, en un sentit literal. L’actuació del voluntari en un acompanyament és discreta, serena, respectant els silencis i el ritme de la persona malalta. Requereix de la màxima atenció de tots els sentits.
En aquest cas, el mot escoltar ultrapassa la funció estricta de l’oïda. El voluntari escolta amb la vista, amb els sentiments, amb la pell. Està pendent de qualsevol manifestació del malalt. I aquesta manifestació pot ser la paraula, però també pot ser el silenci, la respiració entretallada, una queixa, les diferents tonalitats que va prenent la pell en aquests moments o la suor. La temperatura de la mà que el voluntari pren per mostrar la seva proximitat quan la paraula ja és sobrera.
Per respondre a totes aquestes manifestacions, el/la voluntari/a requereix d’una predisposició extremadament activa de tots els seus òrgans receptors sense moure’s. No és l’acció física, en el sentit de moviment, la que actua en el voluntari sinó l’acció interior, la que ve del cor.
El voluntari processa els missatges que rep del malalt i n’hi retorna una resposta amb un gest, un somriure, l’apropament i un lleu contacte físic. La paraula justa. Tot el cos, la ment, l’espiritualitat, els sentiments i les emocions del voluntari són proactius en l’acció d’acompanyar.
En paraules d’una voluntària d’Oncolliga podem dir que: només qui calla dóna a l’altre l’oportunitat de parlar. És així com es dóna espai i temps al malalt per expressar les seves inquietuds, les seves pors o les seves angoixes.
En una altra ocasió la mateixa voluntària diu: si tenim clar que escoltar no és només sentir, sinó que escoltar és interpretar allò que diu l’altra, veurem que escoltar exigeix una preparació de l’ànima , una disponibilitat interior, una predisposició. Sense aquest treball preparatiu, la verdadera escolta és impossible.
Una altra voluntària d’Oncolliga ens explicava en una reunió com, en una visita que va fer, quan va demanar permís al malalt per apropar-se, aquest li va dir: sí, seu aquí al llit que, mentrestant, jo dormiré. Aquest fet demostra fins a quin punt l’acció del voluntari ultrapassa els sentits.
La voluntària no va deixar de ser tremendament activa en la seva actuació, malgrat restar completament quieta per respectar el son del malalt. Aquest, li va donar tota la seva confiança al permetre-li acompanyar-lo mentre dormia.
Ultra dir que allò que més es cerca en l’acompanyament és el fet de respectar la dignitat de la persona.
Joan Margarit diu:
Alguna cosa es busca. Pel què en sé,
només la dignitat.
La de la vida mentre se’n va anant
cap a la part més fosca del camí.
I, encara, recordant a Joan Vinyoli:
Si vols acompanyar-me
vine, partim-nos
els fruits i el vi;
mirem per la finestra, junts,
el vell passat que vam pujar
graó rera graó, difícilment.