Darrerament, es parla molt de la importància de tenir cura dels cuidadors. Qui no ha llegit en un moment o altre un retall de diari o un article amb un títol com ara “Qui té cura del cuidador?”. Socialment hem pres consciència de la rellevància d’aquesta figura, però sobretot de com n’és d’important que vetlli per la pròpia salut.
Consideracions per als grups destinats a persones que han superat el càncer
Aquest article planteja la pregunta de si en el cas dels grups d’ajuda mútua cal també, fent un símil, vetllar per la bona salut del propi grup per tal que aquest arribi a ser un grup que ajudi.
Introduiré un altre símil. En les actuacions de primers auxilis, davant d’un accident o d’una emergència, hi ha una regla bàsica i universal a seguir: PAS (Protegir-se, avisar, socórrer). En el cas dels cuidadors individuals aquesta regla és fàcil d’entreveure com es podria aplicar.
L’equivalent podria ser: Tingues cura de tu mateix, si no, no podràs tenir cura d’una altra persona (protegeix-te). Deixa’t ajudar per algú altre —amistats, família, entitats, terapeuta…— perquè aquesta és una tasca que vol suport (avisa). Atén a qui hagis de cuidar amb tota l’atenció i el tacte que la tasca requereix (socorre).
Com seria aquest símil aplicat als GAM? D’entrada no sembla tan fàcil. Com cal vetllar per la salut d’un grup? Com s’ha de protegir un grup? I protegir-se de què? Un grup, en tant que facilita la suma d’aportacions, pot ser autosuficient en la cura de si mateix?
Com sabem, de grups n’hi ha de moltes menes, per a finalitats molt diverses i amb dinàmiques ben diferents. A més, n’hi ha que tenen una vida continuada, d’altres que acaben un cop assolit un fi.
Quin tipus particular de grup és un GAM? Tot grup té un origen i un motiu pel qual es constitueix i s’organitza. Hi ha molts grups que s’inicien per lluitar contra quelcom —una injustícia, un problema, la ignorància— o en pro d’una reivindicació —un ideal, un desig, una utopia, una millora—. D’altres pel mer desig de compartir, de sentir proximitat, o pel fet de sentir afinitat i simpatia.
En el cas de la malaltia del càncer, es podrien formar grups amb qualssevol d’aquestes motivacions. Per exemple, per lluitar contra l’estigmatització de les persones que han superat el càncer, per recuperar l’autoestima personal, per impulsar accions de suport en la recerca de nous fàrmacs que comportin menys seqüeles, etc.
En el cas concret d’un GAM amb persones que han superat la malaltia o que l’han cronificada, l’objectiu declarat —és a dir el que es verbalitza obertament— podria ser el de trobar camins per superar la sensació de desempara i desprotecció que se sol experimentar un cop rebuda l’alta mèdica i per restablir “una manera de viure autònoma, solidària i joiosa” —parafrasejant el doctor Gol i Gurina—, és a dir per assolir un estil de vida saludable des del punt de vista psicobiosocial.
Si bé aquest podria ser un punt de partida força comú, cada GAM desenvoluparà dinàmiques pròpies en funció de l’estil de relació que s’estableixi i de les expectatives que hi posi cada participant, però també dels desitjos i les fantasies no compartides i, fins i tot, de les que resten en un pla inconscient.
Així, doncs, tot i compartint uns objectius semblants, hi haurà grups que se centraran més en si mateixos, en afavorir el confort dels seus membres; d’altres, en canvi, orientaran la seva activitat més cap a l’exterior, per exemple, duent a terme activitats de tipus altruista.
De vegades, en la manera de funcionar del grup predominarà un estil més aviat reivindicatiu; d’altres vegades, el grup es caracteritzarà per relacions d’interdependència molt estretes entre els seus membres; en algun període, en alguns grups, es donaran lideratges molt forts; en altres moments, el grup pot sentir que hi ha molta sintonia entre tots els membres. Totes aquestes vivències, entre moltes altres, formen part de la vida dels grups, són situacions habituals, inevitables.
Hi haurà grups en què aquestes vicissituds es viuran de manera serena, en altres qualsevol esdeveniment es viurà amb molta intensitat i una certa excitació. Hi haurà grups les experiències dels quals ajudaran els seus membres a assolir uns objectius amb poc temps. N’hi haurà d’altres en què el procés serà més llarg, fins i tot continuat al llarg d’anys.
Tot és esperable i qualsevol trajectòria és lícita. Però el què és important és que el grup evolucioni, que no es quedi estancat en un determinat funcionament, que no es quedi atrapat en si mateix —és a dir, que no perdi de vista la seva finalitat i es limiti a mantenir la seva pervivència—.
Fetes aquestes consideracions, recuperem algunes de les preguntes plantejades en els primers paràgrafs de l’article, pensant específicament en els grups d’ajuda mútua de persones que han superat el càncer. “Com cal vetllar per la salut d’un GAM de supervivents?
Com s’ha de protegir un grup d’aquestes característiques? I protegir-lo de què?” Per vetllat per la salut d’un grup cal posar atenció a diferents aspectes, com ara:
- que el grup segueix tenint sentit d’acord amb la motivació de partida
- que els seus membres restableixen globalment un estil de vida saludable —és a dir, des d’un punt de vista psicobiosocial—
- que el funcionament del grup és dinàmic i no s’estanca en un única manera de funcionar pel que fa a les relacions entre els seus membres
- que el grup no s’ha reclòs en si mateix ni ha empobrit el seu funcionament
- que al grup hi arriben membres nous i que en surten o que, el grup en si, és capaç d’afrontar el seu final un cop assolit el seu propòsit
Vetllar per tot això és possible fer-ho des de dins del propi grup? De vegades, quan es donen determinats tipus de lideratge, no és descartable. Però és una tasca difícil. I en un grup d’ajuda mútua ho pot ser força perquè segurament hi conflueixen moltes expectatives, algunes de més evidents, d’altres probablement més inconscients —no per això, menys lícites que les primeres—.
Pot ser que el desig d’ajudar vingui motivat per la necessitat inconscient d’atenuar el neguit de reconèixer la pròpia necessitat d’ajuda? Quan hi ha motivacions com aquestes, tot i que els seus membres no se n’adonin, això podria facilitar que el grup s’encaminés a centrar els seus esforços cap a la pervivència de si mateix i que desatengués la tasca d’ajudar a comprendre les vivències personals pròpies de quan s’obté l’alta mèdica o de quan la malaltia s’ha estabilitzat i s’ha cronificat.
Quan el grup ajuda a entendre aquestes vivències personals, com ara la sensació de desempara després d’un llarg procés de tractaments, la sensació d’hostilitat i de ràbia que poden despertar unes seqüeles, el temor a la recaiguda, les dificultats en la reincorporació al món laboral, entre altres, està ajudant els seus membres.
Aquest procés de comprensió pot ser molt dolorós, cosa que abonaria el substrat d’un funcionament grupal que acceptés amb facilitat de desviar-se de la finalitat i la tasca del grup.
Qui pot ajudar, doncs, els GAM de persones que han superat el càncer? Ajudar-los seria vetllar perquè no es desviïn de la seva tasca? Són grups que, d’entrada, quan es formin, haurien de preveure una supervisió periòdica? De quina manera les associacions poden acompanyar aquests GAM bo i respectant la seva autonomia i sense que perdin la característica de l’ajuda mútua?
Però els interrogants no s’acaben aquí. Hi ha cap mal en què un grup no assoleixi els seus objectius reconeguts i, en canvi, pervisqui a base de donar resposta a les necessitats més primàries i inconscients dels seus membres orientades a trobar escalf i proximitat?
El debat està servit.
Pau Farràs Ribas
Antropòloga
Col·laboradora d’Epirus i coautora de dos estudis sobre l’experiència de la supervivència en el càncer