I tu, què hauries fet?

 

Recordo que, quan era petit, la mare anava un cop al mes a l’hospital psiquiàtric a veure a un germà del pare. Era allí des de molt jove. Pel què sé devia tenir uns divuit anys quan va tenir el brot psicòtic. Just abans de la guerra civil.

La mare preparava un paquet amb algunes menges i alguna peça de roba que el pare no necessitava. Abans d’anar a dormir ho deixava tot a punt. L’endemà al matí es llevava molt d’hora per agafar el tren i no tornava fins la tarda.

Quan jo em llevava, la mare ja no era a casa. El pare tampoc perquè havia anat a treballar. Era un dia incert. Me’l passava pensant quan tornaria a veure la mare. Tornant de l’escola, ella ja havia preparat el sopar i em donava el berenar. Poques paraules! Poques manifestacions! La vida era com era i s’havia de viure.

Un dia li pregunto:

–       Mare, quan vas a veure el tiet, què feu en tot el dia?

–       M’estic amb ell.

–       Però tot el dia és molt llarg.

–       Amb ell només m’hi estic dues hores. La resta és de viatge. Vols que t’expliqui una cosa?

–       Sí. (li vaig dir).

–       L’últim dia que hi vaig anar hi havia un senyor que estava sol mirant a la paret tota l’estona. No es movia gens. M’hi vaig apropar amb una mica de por. Li vaig preguntar com es trobava i em va dir que tenia gana. Tu veus que quan preparo el paquet pel tiet sempre hi poso una mica de menjar, oi?

–       Sí. Li poses pa i una mica de fruita.

–       Doncs li vaig donar una poma i vaig seure al seu costat. Se la va menjar fruint molt. Li queia suc de la poma i es tacava la camisa, però no en feia cabal. Quan se la va acabar, em va donar el cor de la poma i va tornar a mirar la paret. Semblava més content. No ens vam dir res més. Tu què hauries fet?

Òbviament jo no sabia què hauria fet. Jo encara no tenia deu anys, però aquell gest em va semblar d’una riquesa humana impressionant. Li va donar una poma que era pel meu tiet, (aquell senyor tenia gana) es va asseure al seu costat fins que se la va acabar i no es van dir res. Semblava més content!

Ara em pregunto: això era voluntariat? Jo ho veig com un acte d’amor, de solidaritat, de comprensió, de compassió. La poma, el silenci, la proximitat, saber estar present i prou. El respecte absolut mentre aquell senyor es menjava la poma i la felicitat de copsar com, després de la menja, estava més content.

–       Jo també em vaig sentir contenta, tot i que li vaig prendre una poma al teu tiet. Em sembla que no se’n va adonar.

Uns anys més tard, treballant com a psicòleg en un equip d’infància maltractada vaig conèixer una treballadora social que em va marcar per sempre. Tenia vint anys més que jo, malalta, amb problemes respiratoris i forts dolors a l’esquena per una artrosi galopant a la columna vertebral.

Tot i les dificultats derivades de la salut, sempre em va semblar que tenia més energia que jo. A part de les hores dedicades a la feina com a professional, no parava de fer visites a malalts a l’hospital o a casa.

Insistia en què el voluntariat havia de ser més present arreu. Que la solidaritat era el motor de la societat. Amb ella vam viure uns moments en què tot s’havia de professionalitzar. Els dos estàvem d’acord en la minsa quantitat de serveis que oferia l’administració pels més necessitats. Acabàvem de sortir d’una nit molt fosca i tot estava per fer.

–       Hace muy bien la Administració en crear tantos servicios, pero se olvidan de los voluntarios que hacen una gran “tasca” (sempre ho deia així) y no cuestan dinero. Tenemos que complementarnos. Tu que harías?

La saviesa d’aquella dona encara m’admira. Basca de cap a peus, poc donada a manifestar emocions, però amb el cor sempre a punt per acompanyar, per comprendre (que no justificar), per ajudar aquelles persones capaces d’exercir violència física i psíquica als més petits, motiu de la nostra feina.

Ella creia profundament que tota la xarxa de serveis socials i equips especialitzats d’infància o els que treballaven en temes de salut mental o drogadiccions havien de comptar amb la col.laboració d’equips de voluntaris que complementarien la feina dels professionals.

Persones més properes als afectats, no fiscalitzadores, que no haurien de prendre cap decisió jurídica ni emetre informes a fiscals o jutges. Persones que ajudarien, que acompanyarien, que animarien i propiciarien solucions pràctiques.

Actualment s’està donant molta força al voluntariat, s’estimula llur formació i supervisió. Tenim una llei que en regula l’activitat i un exèrcit de voluntàries i voluntaris amb un compromís molt lloable i desinteressat. Segur que la meva amiga no en tindria prou.

En la meva tasca com a coordinador de voluntariat sempre tinc present el grau d’exigència i de compromís d’aquella treballadora social que sortosament es va creuar en la meva vida.

–       La “tasca” voluntaria es solidaridad y ésta es el motor de la sociedad.

Gràcies. Estem en deute amb tu.