Quin tipus de voluntariat fas?

Col·laboro al Grup Àgata i faig les primeres visites de les pacients que truquen i busquen assessorament. Comparteixo la meva experiència amb elles i els ofereixo recursos i informació de totes les activitats que fem a l’entitat.

Com vas decidir fer-te voluntària?

Totes les voluntàries del Grup Àgata són afectades de càncer de mama i totes les que hi som col·laborem com podem i amb tot allò que sabem fer. Hi ha advocades que ofereixen assessorament legal, una modista que fa tallers de costura, una infermera que fa reiki, fem  tallers… Cada una de nosaltres dóna el que sap fer i amb això fem tallers i activitats diferents per donar un cop de mà a les afectades i acompanyar-les durant el seu procés de tractament que és el moment més dur.

En aquest cas, jo els explico les diferents activitats que poden realitzar, què és la nostra associació, què els podem oferir, comparteixo dubtes… pensa que quan et fan un diagnòstic d’aquestes característiques, la persona entra en un món que desconeix i sorgeixen molts dubtes. Els metges no tenen temps d’explicar tot això i a vegades no poden resoldre-ho tot. Així que quan aquestes pacients, veuen algú que ha passat la malaltia i que està recuperada els dóna molta força. Per molt que els metges diguin que en aquests tipus de càncer hi ha un 90% de supervivència, jo els demostro, amb la meva persona, que aquesta supervivència és real.

En resum: comparteixo recursos, la meva experiència, dubtes sobre què passarà amb la feina, si podran treballar…?

Has parlat de dubtes. Quins són els temors més comuns?

Hem passat èpoques de tot. Hi ha gent que ha perdut la feina,  persones que han agafat la baixa, hi ha problemes de reinserció laboral… però el més comú es trobar-se dones que acaben de ser diagnosticades i entren en un món nou i no saben què representa un tractament d’aquestes característiques.

El tractament espanta i existeixen molts mites com per exemple que la quimioteràpia és dolenta… Sí, amb la quimioteràpia et sents cansada un o dos dies però després remuntes. Això s’ha d’explicar, és necessari explicar-ho per alleugerir el procés. Aquests són els grans dubtes. Els expliquem què poden fer i els recomanem que facin esport (algun més recomanat que altres), i tota una sèrie d’activitats, que estan demostrades que funcionen i que ajuden en tot el procés i fan que el tractament sigui menys traumàtic, menys trastocador…

Pensa que quan et passa això se’t cau el món a sobre. Però a mesura que avances vas veient la llum i t’adones que, encara que estiguis fent tractament, pots fer coses. La meva feina, doncs, és acompanyar en aquests moments quan la persona veu que al seu voltant tothom fa vida normal i se sent molt sola. En aquests moments un no sap què fer, ni cap a on tirar. És important fer aquest acompanyament, explicar a les pacients que poden fer tallers, que hi ha grups d’autoajuda, que poden comptar amb la nostra psicooncòloga o fer activitats de yoga, sofrologia, tallers per remuntar aquesta fase.

Quan fa que ets voluntària d’Àgata?

Ja fa uns quants anys que estic a Àgata, des de 2012 i hi vaig els dilluns al matí a fer visites. A la tarda hi ha una altra persona que s’encarrega de fer-les perquè treballo.

 A mi em van diagnosticar el càncer el 2008. Jo vaig necessitar molt temps per allunyar-me de la malaltia i assimilar-ho. Quan algú em deia: “Tinc la meva mare amb càncer, pots trucar-la per ajudar-la?”, doncs em costava molt parlar del tema, no podia perquè no estava forta.

Més endavant vaig notar que ja no m’afectava tant i vaig posar una mica de distància amb la malaltia i vaig decidir ajudar de la manera que ho estic fent ara. Estic molt contenta de col·laborar amb el grup Àgata. Veig que puc ajudar, que les dones surten d’allà molt reconfortades i que després d’una etapa dolenta veus com es van tranquil·litzant… Tenim converses són molt agradables i el fet de compartir la teva experiència ajuda molt…

Tens algun record especial?

A vegades són situacions molt dures. Sempre ve algú especial que té una vida increïble i que jo penso: “m’estàs ajudant més tu a mi que no pas jo a tu”.

Sóc molt dolenta per recordar cares. I quan faig les primeres visites, la gent ve amb mocadors, amb perruques… Alguna vegada hem fet algun sopar i veig que se m’acosta algú i que em ve a veure i jo em quedo en blanc perquè no sé qui és. Quan recordo la persona em quedo increïblement sorpresa del canvi físic tant bèstia que ha fet la persona des del primer moment que va venir fins després i m’agrada molt veure aquesta evolució tant positiva.

També hi ha hagut casos d’algú que ja no està aquí… Això sempre és trist. Tenim les dues cares de la moneda…

A vegades parlo amb la psicooncòloga i em diu que les pacients estan molt contentes amb les meves visites. Algunes d’elles li diuen que no volen fer activitats. “Jo l’únic que vull és tornar a parlar amb la Belén”. Això em reconforta molt.

 M’agradaria destacar que des d’Àgata rebem suport d’un infermera experta en dol que cada dos mesos ens fa suport a les voluntàries que fem les primeres visites. Aquestes primeres visiten a vegades ens sobrepassen.

Expliquem a la infermera els casos que tenim i ens dóna pautes. Té molta experiència amb el dol i sempre ens dóna orientació i ens assessora sobre quin tipus d’ajuda necessita la pacient. Ens ensenya a gestionar tota la informació que, a vegades és molt dur, i ens ajuda a posar distància en els casos per poder ajudar-les millor perquè, sovint, ens veiem desbordades per la situació i no sabem com ajudar-les.

El moment més dur i difícil és durant la fase de tractament. Intentem que aquestes dones portin aquest procés el millor possible. Si et deixes et deixes endur pel cansament, llavors costa molt tornar al ritme. En canvi, si durant el tractament vas guanyant aquesta força amb diferents activitats tot és més fàcil.

Comparteix la teva experiència com a voluntari. Deixa’ns el teu comentari!

Vols ser voluntari? Contacta amb nosaltres i t’informarem de totes les opcions que tens.

La entrada “Jo els demostro, amb la meva persona, que les dades de supervivència són reals” se publicó primero en Junts contra el càncer - FECEC.

En aquesta entrevista ens explica la feina que desenvolupa en aquesta entitat 

Quin tipus de  voluntariat fas?

Faig visites a l’hospital per veure senyores operades i també acompanyament a visites mèdiques.

Com vas decidir fer-te voluntària de la Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre?

Després de rebre ajuda per part de la Lliga contra el càncer. Quan vaig passar la malaltia, creia que jo també podia ajudar a d´altres persones, explicant la meva experiència.

Quantes hores dediques a la setmana com a voluntària?

Mai  les mateixes, perquè les circumstancies canvien, però sempre són les que la gent necessiti, sense posar-hi límits.

Què t’aporta ser voluntària? Què destacaries? 

Molta satisfacció. El fet de poder arrancar un somriure a una persona que potser anímicament està molt malament quan entres a l’habitació, es una sensació que no té preu.

Has rebut algun tipus de formació?

Si, regularment fem cursets formatius per voluntaris

Comparteix la teva experiència com a voluntari. Deixa’ns el teu comentari!

Vols ser voluntari? Contacta amb nosaltres i t’informarem de totes les opcions que tens.

La entrada “Arrancar un somriure a una persona que està malament, és una sensació que no té preu” se publicó primero en Junts contra el càncer - FECEC.

Parlem amb ella en motiu del 20è aniversari de l’entitat

Quin tipus de  voluntariat fas?

Vaig començar, ja fa molts anys, quan era jove. Anava a veure a moltes persones malaltes de càncer que vivien al poble.  El fet que jo hagués estat afectada per aquesta malaltia també va influir en la meva inclinació  a l’hora de fer companyia a les persones que sabia que estaven afectades com jo. Així vaig començar :  molt abans de part de l’Associació.

 Ho he fet tota la vida i  continuo fent-ho, encara ara. Això, actualment, deu estar classificat com a voluntariat d’acompanyament i domiciliari, oi? Fa uns anys tot això no estava tan classificat però la feina es feia igualment.

Com vas decidir fer-te voluntària de Vilassar de Dalt contra el Càncer?

La Jero va venir a la nostra  botiga i ens va explicar que volia tirar endavant l’Associació contra el càncer –que en aquells moments era la AECC, i la persona que ho portava des de feia molts anys ho volia deixar—i em va animar a formar-ne part. En un principi a mi ja m’estava bé fer el que feia des de la llibertat individual, però em vaig adonar que formar part d’un col.lectiu era molt important i, sobretot, més enriquidor per tot el poble. I no em vaig equivocar!

Allò que calia era ajudar la gent i ajudar també al fet que una malaltia que, en aquella època fins i tot, era “tabú” dir-ne el nom,  deixés de ser-ho

Alguna anècdota que recordis.?.

A veure,…  deixa’m pensar…… sí,  no és exactament una anècdota però recordo que quan ja era membre de l’Associació, una veïna del poble em  va venir a veure a la botiga,  i em va dir que s’havia trobat un bony al pit. Li vaig explicar que havia d’anar de seguida al metge i que, si ho volia, jo la podia acompanyar.

Vaig visitar-la cada dia del món, fins que va marxar! Però sempre recordo que el dia abans que morís i quan,  com sempre la vaig anar a visitar, malgrat  que ja ni tan sols parlava, jo li  vaig anar  a explicar que aquell dia era el meu aniversari. La veïna em va felicitar, –no sé d’on va treure les forces–. Les persones que hi eren no donaven crèdit d’això perquè, ja he comentat, que ja  no parlava…

Sempre la recordo. Aquells minuts van ser molt especials per a mi i, de fet, encara ho són.

Quantes hores dediques a la setmana com a voluntària a VDDCC?

Ara ja sóc molt gran i no puc fer tantes coses com feia ni puc dedicar-hi tantes hores. Malgrat tot, però, procuro anar a totes les conferències que fem des de l’entitat. També he anat a fer cursos de voluntariat a Barcelona.

Respecte les visites als malalts ho continuo fent però no amb la mateixa intensitat. Potser hi dedico unes quatre hores!.

Què t’aporta ser voluntària?

Felicitat i molta pau interna.  Em dóna igualment molta força per continuar  lluitant i tirar endavant! Encara que cal tenir en compte que també pateixes i t’entristeixes quan la gent s’en va..

Has rebut algun tipus de formació?

Sí.  He fet una sèrie de cursos de Voluntariat a Barcelona:  uns  a l’Hospital de Sant Pau i d’altres a  l’Hospital Clínic.

Per a mi és més fructífer el contacte quotidià, el dia a dia amb les persones, tant les que estan malaltes, com les persones cuidadores; i no cal dir que també –i molt– amb  les persones voluntàries que  fan altres tasques en aquest món de la salut.

Actualment,  a l’Associació treballem molt el concepte de la prevenció de la salut, i això és molt important. Trobo que fem molt bona  feina en aquest sentit i n’estem molt orgullosos. De fet ha estat un treball i un aprenentatge de vida!

Què destacaries de la celebració del 20 anys de l’entitat?

La veritat és que ho esperem amb molta joia,  sobretot els que vàrem començar, ara  fa 20 anys! Està essent un any molt entranyable.

Què destacaria? No ho sé, el fet que l’Associació s’enforteix cada dia més!!

Ara, això sí,  em sap molt de greu perquè la vida continua i jo ja no puc aportar gaires coses, però  gaudeixo del Taller de Costura i del dia a dia amb els companys de la Junta i amb els afectats. També és una altra manera de fer  voluntariat, oi?

Un bon record que tinc són els caps de setmana que celebrem les Jornades –la Festa contra el Càncer–, perquè són uns caps de setmana molt festius i molt especials.

No conec ni crec que  hi hagi cap altre poble a Catalunya que faci unes Jornades com aquestes. Som únics!

Comparteix la teva experiència com a voluntari. Deixa’ns el teu comentari!

Vols ser voluntari? Contacta amb nosaltres i t’informarem de totes les opcions que tens.

La entrada “Sempre recordo una veïna que ja no podia parlar i el dia abans de morir, pel meu aniversari, em va felicitar” se publicó primero en Junts contra el càncer - FECEC.

Quan tenia 30 anys, l’Anna Vila va tenir un càncer de mama hormonal positiu en un estadi avançat. Tenia un fill de 2 anys i una nena de 7 mesos a qui encara estava alletant. Ningú de la seva família havia tingut cap càncer, per tant li va venir de manera molt inesperada. Li van fer quimioteràpia, radioteràpia i un tractament experimental amb unes vacunes durant 2 anys i va estar prenent Tamoxifè durant 5 anys.  Després d’aquesta vivència l’Anna va decidir ser voluntària testimonial d’Oncolliga Terrassa on hi col·labora des de fa 10 anys.

L’Anna ens explica la seva experiència de voluntariat en primera persona.

Experiència

Quan estava ingressada a l’Hospital i ja m’havien tret el pit, va venir una voluntària i em va donar consells pràctics que em van ajudar molt. Fa onze anys les coses no eren com ara, i jo anava molt perduda !! Em va portar una pròtesi provisional, i una llista de llocs on podia trobar perruques i altres serveis.

Es parlava molt de la prevenció a partir del 50-55 anys però ningú no avisava les més joves. A banda d’això, semblava que càncer ja signifiqués ‘mort’ . Quan em veien amb mocador (abans la majoria anaven amb perruca) i dos nens amb cotxet, em miraven d’una manera, que quasi em sentia sentenciada a mort. Em vaig prometre a mi mateixa, que me’n sortiria i quan ho hagués superat……..sense ànims d’alertar ningú…….. reivindicaria que en aquesta situació també s’hi poden trobar les persones joves i que és essencial la prevenció, la difusió d’informació, l’educació en els hàbits saludables, la importància de les revisions ginecològiques, etc.

Jo ja havia fet altres voluntariats des de ben jove, primer, introduïts per l’escola i després en països en vies de desenvolupament però ara que sóc voluntària a Oncolliga, a part de tenir empatia amb les persones que veig, tinc un sentiment que costa molt d’explicar i que m’apropa molt a la persona que estic visitant, perquè jo també he tingut càncer i l’he superat ja fa 11 anys.

El destí va fer que en una visita a Oncolliga per intercanviar impressions, hi hagués una noia molt jove amb la seva mare a qui li havien diagnosticat un càncer. La coordinadora d’Oncolliga les va veure tant perdudes, que em va demanar si jo que ja havia superat el càncer (jo encara duia el cabell molt curtet), podia animar-les una mica. Vaig accedir-hi, i vam xerrar una estona. Aquell moment em va obrir els ulls ! Em vaig sentir molt bé! Sense fer res de l’altre món. La noia i la mare semblaven més relaxades. Una cara ho diu tot. Vaig tenir clar, que havia de seguir fent alguna cosa i a Oncolliga m’ho van posar molt fàcil. Ja han passat 10 anys, d’aquell dia.

Voluntariat testimonial

El tipus de voluntariat que faig es diu VOLUNTARIAT TESTIMONIAL. Som un grup de dones voluntàries que hem tingut càncer de mama. Totes hem patit aquesta malaltia en major o menor grau. Visitem la pacient quan està a l’hospital acabada d’operar del pit sigui amb tumorectomia o mastectomia.

La nostra principal ‘feina’ és d’escolta i suport. Donem un testimoni de vida sense quasi adonar-nos-en. El senzill fet de dir, com en el meu cas, que fa 11 anys has superat la malaltia i que et vegin amb bona cara, el cabell llarg, que fas vida normal……..sembla mentida, però, a vegades, no caldria fer res més. Mai no ens posem amb cap aspecte mèdic. Per aquestes coses ja hi ha el personal sanitari.

Nosaltres donem informacions pràctiques sobre tot allò que les pacients puguin necessitar, algun consell, oferim els serveis d’Oncolliga (esteticista, psicologia, activitats en grup, xerrades, advocat, nutricionista, préstec de material sanitari, etc), si és el cas, els diem on poden trobar perruques, mocadors, etc i els donem una pròtesi provisional perquè quan es vesteixin no es noti que ja no tenen pit. Atenem al què ens demanen o senzillament les ajudem a plorar.

Cada visita que fem és diferent. No hi ha dues pacients iguals. Una estarà molt deprimida, una altra voldrà molta informació, pot ser una altra no tindrà ganes de parlar…..Quan obres la porta de l’habitació no saps massa a qui et trobaràs i en quin estat. Com en tot, l’experiència fa que cada cop més vegis què pot necessitar la pacient que visites. La intuïció creix amb l’experiència. Abans de marxar deixem el nostre número de telèfon personal i si tenen ganes de parlar o qualsevol dubte ens poden trucar quan vulguin.

A banda de les visites a l’hospital, també col·laboro sovint fent xerrades en jornades informatives, simposis, cursos, etc. Cada cop es té més en compte el punt de vista del pacient oncològic en els diferents àmbits. En els últims anys he fet xerrades a llocs molt diversos dirigides a metges i infermeres, esteticistes, cuidadors, escoles, etc. Per a mi donar informació sobre la prevenció de càncer i el tracte amb el pacient oncològic és una prioritat. Allà on em demanen, hi vaig.

Què aporta el voluntariat

Uffff……no t’ho puc explicar. Quan ho penso, sempre se’m posa la pell de gallina. Et fa sentir bé, molt bé. És molt més que gratificant. Sento que per una cosa petita, petita, que faig, la gratitud rebuda és gegant. Sovint em sento que soc egoista, perquè m’agrada massa com em sento de relaxada i apreciada després de fer una visita o una xerrada. No et pots imaginar què és, per exemple, entrar en una habitació on veus una persona amb una cara angoixada, nerviosa, apagada….. i aconseguir, a vegades, un somriure de l’altra o que els ulls li brillin o que plori i tregui tot allò que du a dins, o que et demani que l’acompanyis a mirar-se la cicatriu que encara no s’ha atrevit a veure……

Sovint, passat el procés més dur de la malaltia, algunes pacients em truquen immensament agraïdes per la mitja hora que els he dedicat. Moltes vegades em diuen que mai no m’oblidaran i els he dedicat només mitja hora! És impressionant!! M’impacta cada cop que m’ho diuen!

He integrat el voluntariat com qualsevol altre cosa essencial a la meva vida. Sempre dic que soc mare, esposa, treballadora, amiga i voluntària !! Em considero molt afortunada . Us asseguro que no m’imagino la vida sense el voluntariat.

Formació

He fet cursos impartits per Oncolliga, per la FECEC, per la Universitat del Pacient, i per altres institucions de diversos temes: Com ser un bon voluntari, gestionar emocions, aprendre a controlar l’ansietat, acompanyament en el dol, preparar i dirigir a altres voluntaris, de Psicologia, de temes mèdics per estar al dia de tractaments, avenços, etc. Cada any intento fer-ne més d’un.

Els cursos serveixen molt però en aquest tipus de voluntariat és vital la nostra pròpia experiència d’haver patit el càncer, i aprenem molt de totes i cada una de les persones que visitem, perquè tots som i reaccionem diferent, i gestionem les coses de diferent manera. Estem en aprenentatge constant. Sempre hi ha alguna experiència que et sorprèn.

Anècdotes

Recordaré sempre una senyora gran que vaig visitar d’uns 85 anys. Jo normalment visito les que són més joves, de 20 a 50-60, però en aquella ocasió vaig anar-hi jo . Al veure-la tant gran, vaig pensar que no calia entretenir-me massa a detallar els tipus de roba interior especial que hi ha per portar les pròtesi o a parlar de la possible reconstrucció en un futur. Generalment, quan les pacients són joves, les anima molt saber que hi ha roba interior molt mona i pràctica.

Doncs bé, era una senyora de 85 anys molt presumida i el primer que volia saber era si hi havia conjuntets de roba interior, de sostenidor i calceta, que fossin una mica sexys, perquè a ella li agradava veure’s una mica ‘picanteta’. No m’ho podia creure!! I deia que si podia, es faria la reconstrucció i tot. En cap moment em va parlar de pors per la malaltia. Ella volia veure’s sexy! Vaig prometre’m a mi mateixa, que mai més no classificaria la gent en funció de la seva edat física!!

Una altra anècdota molt curiosa va ser quan vaig visitar una noia d’uns 27-28 anys de família gitana. Potser hi havia 10 persones a l’habitació fent-li companyia i 10 més a fora. Quan la infermera i jo vam preguntar a la família si em deixaven sola amb la pacient, el seu pare va dir que ni parlar-ne, que ell o el marit es quedaven allà. Es van quedar mirant-nos molt fixament, però a certa distància.

La noia era molt dolça i no va dir res. Jo vaig començar a fer la meva visita normal, fent les coses de sempre. Quan vaig treure de la bossa la pròtesi provisional i un sostenidor de mostra per ensenyar a la noia com se l’havia de posar, els dos senyors ja es veien incòmodes i de sobte es van aixecar i van dir que millor anaven a prendre un cafè.

Quan van sortir de l’habitació, la noia va començar a riure de la situació i després a plorar pel càncer i per la seva situació. Em va dir que feia dies que no s’havia relaxat tant i que m’hi quedés una estona més per estar sola perquè no la deixaven mai i necessitava aquests moments de soledat. Vam estar una estona agafades de la mà i en silenci. A la sortida, tota la família em va agrair molt la meva visita i em va donar una coseta de record perquè em protegís tota la vida. Va ser un moment molt especial !

També tinc sempre al cap i al cor els marits que esperen que surti de l’habitació. Solen estar impacients, volen saber com he vist la seva dona, com si han d’acostar, si l’han de tractar com sempre, si no……sovint em fan molta pena. Solen estar molt perduts. Molts necessiten tanta o més ajuda que les seves dones i no trobem marits d’ex pacients que es facin voluntaris per acompanyar a altres marits que estiguin passant pel mateix. Ho passen molt malament. Esperem que molt aviat surtin marits voluntaris!

COM A ÚLTIMA COSA, animar tothom a fer algun tipus de voluntariat . Jo crec que hi ha un voluntariat adequat per a cada persona i tots tenim una mica de temps i alguna coseta a oferir a canvi de tones d’amor, abraçades, molts d’agraïments, mirades penetrants de complicitat, tendresa, moments a compartir, etc.

Comparteix la teva experiència com a voluntari. Deixa’ns el teu comentari!

Vols ser voluntari? Contacta amb nosaltres i t’informarem de totes les opcions que tens.

La entrada “Sento que per una cosa petita que faig, rebo una gratitud gegant” se publicó primero en Junts contra el càncer - FECEC.

No hi ha cap raó perquè una persona amb una colostomia no pugui gaudir de totes les activitats habituals, socials i esportives, i pugui portar una vida plenament activa. Així ho diu Neus Cols, la presidenta de l’Associació Catalana d’Ostomitzats (ACO), una entitat que es dedica a acompanyar la persona ostomitzada per ajudar-la a adaptar-se a la seva nova situació, així com afavorir el seu sentiment de seguretat a través d’una xarxa de voluntaris.

ACO compta amb un programa de voluntariat testimonial, formada per persones que fa temps van ser intervingudes per una ostomia i que es van adaptar a la situació amb èxit. “Es tracta d’afavorir una conversa distesa a través de la qual el pacient pot compartir les seves emocions i temors amb una persona que ha passat anteriorment per la mateixa situació i que, per tant, pot aportar la seva experiència”, afegeix Cols.

El voluntariat testimonial

Precisament, la tasca del voluntariat testimonial és la d’oferir al pacient l’experiència de la malaltia de càncer viscuda en primera persona. El voluntari l’explica a les persones que passen per una experiència similar. Es tracta de persones que han estat molt pròximes a la malaltia del càncer, ja sigui per haver estat malaltes o perquè són familiars de pacients.

En el cas d’ACO, aquesta activitat del voluntariat millora la visió preconcebuda i catastrofista de l’ostomia, facilitant l’adaptació del malalt a la nova situació. ACO no pretén interferir ni suplir les activitats que realitzen la resta de professionals, sinó que la seva tasca serveix per complementar i proporcionar suport emocional, recomanacions o tot allò que contribueixi a la millora de la qualitat de vida de les persones ostomitzades.

“Sovint, una ostomia suposa un cop molt dur, nosaltres que ja n’hem passat per una, el que fem és treure les pors”, diu Cols. Afegeix: “Encara hi ha molt estigma. No tenim control dels esfínters i per tant, hi ha molta gent que encara té vergonya i se n’amaga, es reclou a casa i té por a sortir. Els pacients han de saber que gràcies a l’ostomia seguim vivint”.

Actualment, l’associació està aixoplugada per Oncolliga i la majoria de voluntaris han fet cursos de formació oncològics per poder atendre els pacients d’una manera més completa. Alguns hospitals que no disposen d’infermeres especialistes en ostomia a les plantes de cirurgia, ens truquen perquè anem a veure algun pacient que necessita suport.

L’empatia, l’escolta activa, la presència, afavorir la conversa, fomentar la manifestació de sentiments i l’actitud de naturalitat en el moment de realitzar les cures són aspectes que els propis pacients identifiquen com una gran ajuda emocional. “Des de l’associació els oferim xerrades donades per professionals sobre la dieta més adequada, consells per resoldre petits problemes que poden sorgir amb les bosses, com tenir cura de la pell, com afrontar millor l’ostomia, informació de noves bosses que surten al mercat….”, explica Cols.

En el context del pacient ostomitzat, l’opinió d’altres persones en la mateixa situació té una gran credibilitat. Aquests voluntaris es converteixen, en molts casos, en referents informals. És tracta doncs, d’una eina més a considerar en els programes d’ajuda a l’ostomitzat. “Estem intentant d’una una embranzida més a la nostra associació perquè la gent normalitzi l’ostomia”, explica Cols.

La entrada ACO aporta l’experiència de voluntaris testimonials per aprendre a conviure amb una ostomia se publicó primero en Junts contra el càncer - FECEC.